Ara que el control dels mitjans de comunicació per part de la classe política ha arribat a límits d’autèntica asfíxia i d’intervencionisme malaltís, és fantàstic que TV3 hagi apostat enguany per una sèrie com Nit i dia, amb una segona temporada dedicada quasi íntegrament al tema de la corrupció política. A molts els devia sorprendre el capítol final (aviso, spoilers!), en què en Víctor, un entrenador de boxa amb tots els tics d’un nano de l’extraradi, acaba matant Martí Miró amb una pistola per al bestiar quasi igual a la que aquest polític (notòriament esculpit com un convergent de vella escola i del 3%) havia usat per desfer-se de Kevin, el fill de Víctor, després de violar-lo en companyia d’uns salvatges. La nit anterior en Víctor s’havia encarat al polític investigat per corrupció que, sortint d’un restaurant d’on les protestes de la clientela l’havien obligat a marxar, li havia disparat, fatxenda: “No siguis ingenu: els homes com jo no anem a la presó.”

Amb aquest final, els creadors Lluís Arcarazo i Jordi Galceran han fet realitat el somni humit de tots aquells ciutadans que defensen la justícia de l’ull per ull. De fet, en Víctor només havia pogut accedir a investigar la mort del seu fill mercès a l’ajuda d’un policia retirat i de la Sara, interpretada magistralment per Clara Segura, una forense que se salta olímpicament totes les seves funcions per tal d’investigar allò que li interessa, uns casos que acostumen a relacionar-se amb tots els seus fantasmes psicològics i els abusos que ella mateixa havia patit de nena. El final de Nit i dia prefigura un univers on la violència és l’únic camí per mantenir la pau social i on els corruptes només cauen si la voluntat malaltissa d’alguns individus mig pertorbats aconsegueix tombar-los. Però diria que la sèrie també es pot llegir com una certa revenja generacional a partir de la qual els infants de la transició aconsegueixen matar la figura paterna i els seus traumes.

Té gràcia que la realitat, un dels espais que contraprograma sovint la ficció, hagi fet coincidir aquest episodi final amb la mort de Miguel Blesa, un suïcidi del qual molts amants de les teories conspiratòries encara dubten. Aquesta és una morbositat que ha acompanyat també l’èxit de Las cloacas de Interior, un producte amb què Jaume Roures ha intentat desprestigiar el sotabosc del govern del PP, no pas per donar ales a l’independentisme, sinó per acabar cantant aquella cançoneta segons la qual el problema d’Espanya és la dreta que en desprestigia les estructures de l’Estat. Però la morbositat que provoca la claveguera pestilent i les reaccions violentes contra la injustícia acostumen a formar part de tot allò que el sistema pot engolir per no canviar gaire les seves dinàmiques: així ho expressa també el final de Nit i dia, en què el Víctor paga la seva revenja amb la presó, la Sara continua amb les mateixes ombres als ulls i la justícia encara viu sota sospita.  

No sé si els guionistes de Nit i dia ja preparen la trama principal de la tercera temporada (seria una notícia excel·lent!), però serà interessantíssim veure com tota aquesta temàtica de la temeritat individual que malda per arribar a la justícia col·lectiva es tracta després del referèndum de l’1-O. A mesura que ens estem acostant a la votació, és fàcilment comprovable com l’espanyolisme intenta dibuixar els líders independentistes com uns freaks temeraris que volen prendre’s la justícia pel seu compte, sacrificant així el benestar de la població. Al llarg de la història, tots els alliberadors sempre han passat per bufons o per sonats i, si el referèndum s’aplica, els guionistes de Nit i dia tindran feina per dotar de més glamur i menys autotortura els justiciers, i encara hauran de suar molta més tinta per imaginar-se corruptes que no caiguin en el paradigma de l’alcalde convergent que ha viscut de puta mare amb les corrupteles de l’autonomisme.

Si els líders catalans abandonen els seus traumes d’infantesa, maten el pare i tiren pel dret, d’aquí a ben poc els nostres guionistes podran escriure sèries com ara House of Cards, on digerirem naturalment el mal amb una atracció quasi irresistible i el poder polític més cruent ens farà somriure amb aquiescència. També per tenir sèries de primer món, ja ho veieu, valdrà la pena que siguem una tribu normal.