El col·lapse de Rodalies és l’últim sospir de la cultura política que va permetre al franquisme i als partits de la Transició disfressar l’ocupació militar de Catalunya de progrés econòmic i social. La indignació dels catalans davant les porres de l’1 d’Octubre no prové tant de la violència policial com de la vergonya d’haver col·laborat en una comèdia que pretenia resoldre els problemes del país posant l’accent en la gestió administrativa per no haver de posar-los en la democràcia. El col·lapse ferroviari és el símptoma d’un col·lapse més profund, i gairebé sembla obra d’un novel·lista de la identitat i la humiliació —a l'estil de Philip Roth— que hagi enxampat el president Illa a l’hospital.

L’ocupació comença a afectar el moll de l’os del darrer nucli de poder català que encara quedava dempeus, amb una certa influència a Madrid. Des de la derrota de 1714, els catalans ho han fet tot per mirar d’adaptar-se a Espanya. Han après castellà, han redactat memorials, han mirat de canviar reis, d’impulsar repúbliques, han donat llar i feina a milions de castellans, han obert Espanya a Europa, han abandonat Mallorca i el País Valencià, i res no ha estat suficient. L’1 d’Octubre ja era un intent desesperat de marxar d’Espanya —d’abandonar la unió amb Castella— saltant per la finestra en calçotets. No podia funcionar, perquè també es basava en la il·lusió que els tecnòcrates eren més importants que el poble, que la ideologia tenia més força constructiva que la llengua.

Cada cop sembla més inevitable que els conflictes que van portar a l’1 d’Octubre tornin a revifar. El PSC no podrà pacificar el país, ni tan sols podrà anestesiar-lo. La metàfora del català cornut que paga el beure ja no s’aplica només al català ètnic, com en temps del pujolisme o del procés, quan Carles Puigdemont va fugir i Oriol Junqueras va anar a Madrid a declarar en castellà. Ara els cornuts que pagaran el beure seran els votants socialistes, per no parlar dels votants de VOX i del PP que són usuaris intensius del tren i de l'estat del benestar. El cos electoral que es va autodeterminar el Primer d’Octubre, a favor o en contra de la independència, formarà un bloc cada cop més unitari, i més definit davant dels partidaris del 155. 

La Generalitat no es va pensar per garantir els drets universals, ni per ser l'obra social dels pobres

Els ideals de l'estat del benestar que havien servit per justificar l’ocupació franquista perdran prestigi a mesura que els diners s'acabin i tothom pagui l'espoli per igual. Les estructures de l’autonomia no s’actualitzen des dels anys 90 i tenen molts números per caure a trossos cada cop més de pressa, igual que el mite de l’Espanya democràtica. La Generalitat no es va pensar per garantir els drets universals, ni per ser l'obra social dels pobres. Es va crear per reintegrar a la vida política una nació oprimida per diverses dictadures militars. Estava pensada per protegir els catalans desposseïts de sobirania, no per absorbir una immigració massiva, ni per sostenir una ficció de solidaritat dins un estat extractiu. 

L’autonomia havia de servir per normalitzar la cultura catalana i la llengua de moltes de les grans figures de la nostra història que havien intentat modernitzar Espanya abans de Franco. En canvi, ha servit per justificar la minorització del català, i la destrucció del territori en nom d'un benestar material que s'anirà esllanguint sense deixar darrere seu res més que una estela d'insatisfacció i de pobresa mal païda. El que està passant no és una crisi puntual. És el resultat de dècades d’infrafinançament i d'hedonisme desarrelat. És el fruit d’uns partits polítics que han escarnit de manera sistemàtica l’angoixa del poble català per subsistir amb excuses de mal pagador.

La independència no hauria destruït l’espai espanyol, l’hauria fet més fort i equilibrat —menys castís i centralista. Ara el que passarà és que els unionistes cada dia estaran més atrapats en els problemes de la nació catalana i els catalans cada cop s’infiltraran més a les estructures de l’Estat castellà per protegir-se del col·lapse de l’autonomia. Hi haurà més Espanya però molta menys riquesa i solidaritat; més Espanya però molta més distància geopolítica entre Barcelona i Madrid. Les dificultats que els partits d'obediència catalana tenen per trobar un candidat decent a l'alcaldia de Barcelona també s'expliquen en aquesta clau. 

La falsa gestoria ha col·lapsat, i la por s'escampa perquè qualsevol idea seriosa que surti del país tendirà a portar a l'enfrontament. L'Estat castellà està perdent el control d'Espanya, però intenta morir matant i els catalans s'amaguen per no rebre, mentre busquen maneres de sobreviure al daltabaix. La popularitat incontrolable de Sílvia Orriols n’és un símptoma tan evident com els problemes d'Illa a la pelvis —l'os que fa de pont entre les cames i el tronc, que divideix el cos en dues parts més o menys coordinades i fa pensar en el paper de nexe que ha jugat el PSC històricament.

Mentre hi rumio, m'arriba una imatge de Jaume Collboni llegint el Vogue perfectament cofoi al seu despatx de l'alcaldia. Quan Barcelona comenci a trontollar, amagueu les criatures.