Es veu que els lletraferits catalans han tornat de Guadalajara amb una noció compartida. He llegit totes les cròniques sobre la FIL que m’han passat per davant, i totes m’han semblat una mica el mateix: un intent d’excusar-se i redimir-se. L’argument és que el potineig socialista amb la beca per a escriptors llatinoamericans a Barcelona ha enfosquit la feina d’autors, i editors, i organitzadors que van dedicar la setmana a fer lluir el català a Mèxic. La intenció ha estat la d’explicar aquesta feina separant-la del marc d’espanyolització cultural que promouen els socialistes, però el moment lingüístic i polític és tan cru, que aquesta mena d’arguments neixen mancats de cap possibilitat de credibilitat, perquè la cruesa fa obvi que literatura i política no són destriables a base de feina ben feta i bona voluntat.

La FIL que ha arribat a Catalunya és la que valdrà perquè els estudiants mexicans interessats en Verdaguer o en Adrià Tarda al nostre país no hi tenen res a pelar. Les interaccions amb estrangers que sembla que entenen que un català no és un espanyol van molt bé per a fer-se un copet a l’esquena, però el procés ja ens va ensenyar que “el món ens mira” no és una bona lògica des d’on entendre els engranatges del poder. Fa la sensació que aquesta fira ha servit per oferir un miratge que permeti als literats catalans anar tirant, amb l’esperança que la seva feina no és en va. I no ho és. Però mentre la dominació espanyola plani per sobre dels seus —i dels nostres— caps, l’espanyolització cultural podrà doblegar la literatura catalana a favor dels seus interessos sempre que li convingui. I podrà doblegar-la, sobretot, si la gent del món de la literatura fingeix sorpresa o simula que només passava per allí cada vegada que això passi.

Les cròniques de la FIL no semblen altra cosa que el romanticisme d’una excursió de catalans ben rebuts a Mèxic feta passar per realitat política a Catalunya

El món de la literatura catalana és una xarxa d’amics, coneguts i saludats que s’alimenten els uns als altres. Això nodreix una mena de conversa literària en què ningú no acaba de dir ben bé la veritat sobre l’obra de l’altre, perquè entén que pot perjudicar-lo personalment, que li pot prendre espais i altaveus, que li pot costar una crítica que es tradueixi en mals números en el millor dels casos, i en una autoestima ferida que li impedeixi continuar escrivint amb desimboltura en el pitjor dels casos. Els esdeveniments com la FIL generen una ficció sobre l’estat de salut i la robustesa de la llengua perquè serveixen de lubricant social a la xarxa literària catalana, i enforteixen la fantasia que és un grup de suport mutu més o menys homogeni i entregat a la mateixa causa. I que, junts, podran matar el drac.

És impossible que la seva experiència personal de Guadalajara —entre el team building regat amb mescal i les stories jurant-se amor etern— no sigui vista des de Catalunya com una al·lucinació naïf i d’autoconsum hàbil, sobretot, per continuar-se fent la pilota els uns als altres. I per sentir-se menys sols els dies que escriure se’ls fa una lluita precària amb si mateixos que se’ls fa difícil de guanyar. Atenint-nos a la situació que travessa el país en tots els fronts, les cròniques que ens n’han arribat, llegides des de fora d’aquesta dinàmica, no semblen altra cosa que el romanticisme d’una excursió de catalans ben rebuts a Mèxic feta passar per realitat política a Catalunya; una anestèsia feta passar per antídot amb l’objectiu de deslligar-se del graponeig espanyolista que no van poder o voler preveure. Però la piconadora espanyolista és la quotidianitat de la vida cultural catalana des de fa molts anys, i cobrar-ne o prestar-s’hi per després fer-se el despistat quan les coses es revelen com són, ja no serveix d’atenuant. La FIL que ha arribat a Catalunya n’és la imatge justa, perquè es llegeix sense subterfugis, sense equilibris, i sense la distorsió moral que treballant molt podem deixar de preguntar-nos per a qui és que treballem.