Quan es vol conèixer el nivell de benestar de la població solen mirar-se diversos indicadors: condicions de vida, salut, educació, seguretat, etc. Se n'hi podria afegir un: la música. Aquella que influix en lo nostre estat d'ànim, la que ajuda a marcar també la vitalitat i els valors d'un país. Si parlem de música catalana hem de parlar d'Enderrock, revista que va nàixer tot just ara fa 30 anys i sense la qual no s'entendria la progressió i visibilització d'este nostre sector, que sí: és un ofici, més enllà que també puga ser oci, i que per tant també requerix de ser dignificat perquè la precarietat laboral comence a desaparèixer o, si més no, a reduir-se.
A més a més dels 30 anys de revista —amb prop de 350 números publicats— lo grup Enderrock ha celebrat fa poc lo 25è aniversari dels premis que porten lo mateix nom i que han esdevingut, també, els premis de la música catalana. En absència d'una proposta institucional ferma, la iniciativa privada de Lluís Gendrau i el seu equip (Helena Morén, Quim Vilarnau, Jordi Novell, etc.) s'ha convertit en servei públic. Són efemèrides molt destacables perquè mantindre un projecte viu durant tant de temps no és gens fàcil, ni van haver de ser senzills los inicis fa dècades. Per tant, l'enhorabona.
Lo duet format per Anna Andreu i Marina Arrufat i el cantautor Xarim Aresté són dels premiats amb més talent de la gala Enderrock
De la gala del passat 9 de març —renovada i més curta— n'extraiem que les dones ja no són moda sinó normalitat, amb majoria de premiades. Ja no és excepció sinó norma, amb serrells, si voleu, però la tendència va en lo bon camí. Des de la platea de l'Auditori de Girona vam poder vore com en determinades categories hi ha una considerable diferència (difícil d'entendre) entre els guardons que atorga la crítica i els de la votació popular. Així, mentre els experts consideraven que el millor disc de cançó d'autor era per a La mida, de les talentoses Anna Andreu i Marina Arrufat, lo públic triava Ni llum ni lluna, de Julieta. Pel que fa al millor disc de pop-rock, lo flixanco Xarim Aresté s’enduia el reconeixement de la crítica pel fantàstic Ses entranyes, mentre que en l'apartat de votació popular se l'enduien Els Catarres per Diamants.
La nit va dixar dos Enderrocks de caràcter especial: a la trajectòria, per a la gran Marina Rossell, i el d'honor per als Esquirols. Justament estos dos artistes, los més consagrats i de més edat, foren los únics en fer discursos amb un evident to reivindicatiu: la cantautora del Penedès fent un clam rotund pel no a la guerra (que l'any passat ja va intentar al final de la seua actuació mentre li abaixaven lo teló amb pressa) i el grup folk exhibint llaços grocs a la solapa i fent una defensa de l'1 d'Octubre i dels exiliats, en especial del president Puigdemont, per haver posat les urnes.
I d'entre les intervencions d'agraïment dels guardonats, mos quedem amb dues. La primera, la d'Anna Andreu, que li va dedicar el premi "al meu amor", Marina Arrufat. La violinista, a més de ser el cinquanta per cent de la formació i tocar-hi bateria i teclats, és també la seua parella. Elles dues ajuden a normalitzar l'amor lèsbic del panorama musical i ja comencen a ser-ne referents. Lo segon parlament que destaquem és lo de Xarim Aresté que, a més de reivindicar amb humor uns trens més dignes per a l'Ebre (l'altra nota reivindicativa de la vetllada), durant lo seu discurs va fer una bonica lloança sobre este art i va dir que la música és un idioma sobrehumà, que és l'aritmètica sobre la qual se construïx tota la naturalesa. I que és per això que ens hi podem fondre amb ella, perquè tot està fet de música. Així siga. Així és.