Christopher Nolan ho ha tornat a fer: utilitzar una història d'aventures per fer una reflexió filosòfica d'envergadura, atemporal. Si va enaltir el missatge sobre la lluita entre el bé i el mal que nia en el còmic de Batman i va aprofundir en el multivers i els seus efectes sobre les relacions personals a Interestel·lar, ara Odissea no és només un repàs de les principals peripècies de l'heroi supervivent de la batalla de Troia per tornar a casa; és, sobretot, el sentit d'aquest viatge de tornada, una expiació d'accions seves contravenint la llei de Zeus, la manera d'un altre temps per referir-se a la llei natural.
Som davant d'una de les dues epopeies colossals d'Homer, nom que no és més que el transsumpte de totes les veus que van sumar les seves katapodes a versos preexistents, sempre elaborats amb aquest ritme constant que en permet —com a Mío Cid— la memorització als qui escolten i la repetició a d'altres. Si la primera es fonamenta en un fet històric —la guerra que va enfrontar atenencs i troians sota el pretext de la disputa per Helena, dona de Menelau i enamorada de Paris de Troia—, la segona arrenca de la derrota d'aquesta, provocada gràcies a l'artifici fabricat per Ulisses, Odisseu, per poder entrar traïdorament a la ciutat i obrir la fortalesa a les tropes enemigues. És per això que, tot i que —com també a la primera— el joc entre homes i déus, entre la llibertat i el destí, hi juga un paper important, l'Odissea és el curs per a la meditació, el penediment i, abans que això, fins i tot l'oblit dels actes il·lícits.
Podem imaginar en el temps present cap capacitat d'expiació de llurs actes contraris a tota llei natural per part de llurs perpetradors constants i descarats, governants i exgovernants de tot credo (suposat) polític?
L'edat clàssica, tant en la seva etapa grega com en la posterior romana, enllaçades gràcies a la fundació mítica d'Alba Longa per part d'Ascani, fill d'Enees, de la qual després una petita colònia, Roma, esdevindrà el centre del món conegut, documenta accions vergonyoses per part dels seus governants més significats. Les cròniques de Cèsar, la història de Roma narrada per Titus Livi amb un elogi gairebé vergonyós d'Octavi August, els discursos de Ciceró, els debats en l'anterior període d'or grec de Pèricles, en tots no es deixa d'admetre fins a quin punt el poder i la glòria poden partir de mals actes i com els qui propugnen uns principis després es comporten de manera radicalment oposada. Odisseu, rei d'Ítaca, també ho va fer. L'Odissea, si més no la de Nolan, és una descripció del camí de retorn d'Ulisses, no tant a casa seva com als principis que van sustentar la seva vida abans de Troia.
Malgrat que la història de l'aventura té, sens dubte, el seu epicentre en la batalla final per recuperar Penèlope, el transsumpte ètic enllaça dos gestos: el so de l'arc d'Ulisses abans de caçar per advertir l'animal del perill i col·locar-se en igualtat d'armes i el record traumàtic dels efectes d'haver enganyat els troians quan, sense advertència prèvia, va aconseguir introduir el cavall a la ciutat. La massacre resultant li produeix aital repugnància que se submergeix en l'oblit que simbolitza Calipso, malgrat els constants missatges d'Atena, deessa de la raó i de l'art just de la guerra. L'expiació del retorn implica recordar que pel camí van quedar abandonats tots els seus homes, igual que a Troia van ser trepitjats els vençuts. I tots aquests homes morts, que reclamen, com Antígona ho va fer pel seu germà davant Creont, complir el ritual de la seva dignificació en el seu viatge a l'Hades, li impedeixen quedar-se i regnar després de tornar. I així, entronitzat Telèmac, el nen-rei de tants altres moments de la història, emprèn amb Penèlope el viatge amb el qual recórrer tota la ruta de retorn, a l'estil del que van haver de fer Bilbo i Frodo Saquet a la saga de Tolkien sobre la comunitat de l'anell pel fet d'haver estat contaminats pel mal.
I dit tot això, i obviant el debat simplista sobre un repartiment carregat en excés d'estrelles, la pregunta que hauríem de fer-nos és si podem imaginar en el temps present cap capacitat d'expiació de llurs actes contraris a tota llei natural per part de llurs perpetradors constants i descarats, governants i exgovernants de tot credo (suposat) polític, titulars de potestats públiques de més o menys nivell. I la trista resposta és no, perquè Odisseu només és un símbol mític d'una virtut a la qual tendir, sempre inabastable, tant més com més lluny se sent l'eco de la llei de Zeus i més difícil es fa, per tant, expiar la consumada traïció.