Avui podria ser un bon dia per moltes raons i encara espero que ho sigui, però el cert és que el context, tant local com mundial, no ajuda a la tranquil·litat.  Al món, ara un nou front, no pas un nou conflicte; però si una escalada prou important, si més no en el nombre de morts en els dos bàndols, com perquè parlem de guerra en majúscules entre Israel i Palestina a Gaza. Tot això sense que la de Rússia i Ucraïna s’hagi resolt. Aquests no són, però, els únics. Són els conflictes que ocupen portades i grans titulars als mitjans amb certa intensitat i persistència; perquè de morts, desplaçats i refugiats n’hi ha a molts més punts d’aquest planeta que no només està calent per culpa de l'escalfament global.

De fet, malgrat que hem sentit durant força anys, si més no a Europa, que la inversió en exèrcits és per poder mantenir la pau, el cert és que els exèrcits, tard o d’hora, actuen i no només per defensar-se. A banda que sembla que no poques vegades un atac es considera la millor de les defenses. La seva mera existència anuncia que la solució armada —que no pot ser mai solució i acostuma a ser ofegament d’una de les parts— és una via factible. Una més, potser sí, però en tot cas una via per a la resolució de conflictes.

Poden semblar fets aïllats, però en realitat són molt significatius els passos que s’estan fent per posar els militars i, en general, els cossos armats, a les nostres vides

I la normalització d’aquest fet es produeix de moltes maneres diferents per diluir la focalització i la vigilància que la ciutadania civil hauria de tenir, si més no en democràcia, sobre els cossos armats, el seu poder, la inversió/despesa que suposen i el seu paper en els estats democràtics. En el cas espanyol, clarament aquest és un dels cavalls de Troia del sistema.

Poden semblar fets aïllats, però en realitat són molt significatius els passos que s’estan fent per posar els militars i, en general, els cossos armats, a les nostres vides. No parlaré del cinema ni la televisió, parlaré d’altres accions de govern prou significatives; més enllà de la despesa que es reserva als pressupostos de l’Estat per a aquest capítol. Només dos exemples: un ara ja del passat, tot i que passat recent, i un altre d’aquesta passada setmana.

Vam assistir, en el meu cas esfereïda i perplexa, al paper que un govern d’esquerres, segons autoproclamació, va donar durant la pandèmia de la Covid als militars. Per sempre més quedaran les compareixences informatives del govern espanyol compartides amb autoritats uniformades.  I el més recent, tot just de la setmana passada, tot i que és un serial per capítols que dura des de l’inici de curs, gràcies a la família reial espanyola. La filla gran de Felip VI ha entrat a l'acadèmia militar i divendres passat era molt difícil no topar-se amb cap imatge sobre el tema. Volguessis o no saber-ne res.

De fet, la foto torna a ser icònica, i no pas per la presència de dones a l’exèrcit en un sentit genèric, sinó perquè el que caracteritza Espanya és que una princesa en forma part. Tota una fita històrica, anacrònica, sense cap mena de dubte per més d’una raó, de fet, per totes. Però ara ves i mira d'explicar a Espanya que estaria bé arribar, o si més no treure el cap, al segle XXI!