Ser català no significa que vagis tot el dia amb xiruques i amb una guitarra penjada a l’esquena cantant cançons d’en Xesco Boix. Ser català tampoc és que t’agradin els caragols a la llauna i els calçots. Ser català tampoc és que t’agradi ballar sardanes i tinguis vuit cognoms catalans. Ser català tampoc és que parlis amb accent d’Olot. I ja paro, que, quan m’animo, no tinc fre. No, ser català és una cosa molt diferent. Ser català significa que t’identifiques amb la cultura catalana i que parles alguna de les llengües pròpies de Catalunya, és a dir: el català i/o l’aranès. Ara, segurament, la majoria de vosaltres us deveu estar preguntant: pot ser català algú que no parla català? La pregunta, en si mateixa, ja sona ridícula, però bé, us contestaré igualment. Legalment, sí, però emocionalment, segons el meu criteri, té tant de català com jo de hawaiana. Algú que viu en un territori i no parla la llengua d’aquell territori, es pot pensar, en primer lloc, que és un maleducat (per més excuses que posi per justificar per què no parla la llengua del territori on viu) i, en segon lloc, que és irrespectuós perquè rebutja la cultura i la llengua del territori que l’ha acollit, i això, vulguis que no, podria semblar una falta de respecte a tota la gent que forma part d’aquella comunitat cultural i lingüística. És lleig. Ara, tothom té dret a pensar el que vulgui, només faltaria. Però és lleig.
Defensar els nostres drets culturals i lingüístics i dir en veu alta que el català és una llengua que hauria de tenir els mateixos drets que qualsevol altra llengua del món, no és fer-se la víctima, és tenir autoestima i no deixar-se trepitjar
Imagineu-vos, per un moment, que un anglès o una anglesa o une anglese (una persona que és natural d’Anglaterra) ens digués que no parla anglès. Oi que pensaríem que ens està prenent el pèl? Però, en canvi, si un català no parla català, no passa res, és català igualment. Veieu la incongruència? Sempre hi ha gent amb mala fe que té ganes de menysprear cultures, però prefereixo no parlar d’aquesta gent perquè hauríem d’entrar a la seva història familiar i no em ve gaire de gust posar-me a tocar temes tan complexos.
Tampoc cal fer-se la víctima i plorar tot el dia, perquè, diguem-ho tot, a Catalunya, com a la resta de països i territoris del món, també hi ha gent que es fa la víctima i que es fa molt pesada. Però defensar els nostres drets culturals i lingüístics i dir en veu alta que el català és una llengua que hauria de tenir els mateixos drets que qualsevol altra llengua del món, no és fer-se la víctima, és tenir autoestima i no deixar-se trepitjar. També us diré que hi ha llengües molt més maltractades que el català, però no per això hem de deixar de lluitar per la nostra llengua, que, al cap i a la fi, és la nostra identitat i, per tant, perdre-la equival a perdre la nostra identitat com a poble.
Però tornem on érem: ets català? Anem-nos-en fins a Espanya per intentar respondre a aquesta pregunta. Per ser espanyol has de saber parlar, escriure i llegir en castellà i passar un examen per corroborar-ho. Llavors, la meva pregunta és molt senzilla, per què a Catalunya no es demana que tothom qui vulgui ser català parli, escrigui i llegeixi bé en català? Deixaré la pregunta oberta perquè hi pensem tots plegats.
I ara us deixo un petit vídeo per entendre una mica millor la situació actual de Catalunya.