Sens dubte aquest és un estrany mes de juliol. No tenim pacte concret de govern a la vista en la política espanyola, mentre el panorama mundial ens distreu dramàticament amb ISIS (alguns diuen que era el que ens feia falta per despertar del somni de nens malcriats en l'Estat del benestar). L'únic que fins ara ha passat ja es veia venir, i és que fer de la necessitat virtut passava pel PP per conquerir Ciutadans, i per aquest últim, igual que pel partit que es va dir Convergència, reconèixer que com a màxim poden buscar cadires a la Mesa del Congrés (en el primer) o grup parlamentari (en el segon), si volen tenir algun paper en la fràgil representació que serà la dotzena legislatura de les Corts.

Només dos escenaris possibles, quin dels dos més mortífer per a gairebé tothom, s'entreveuen en l'horitzó: o el partit cenyit a Rivera diu sí al PP (incloent-hi Rajoy) perquè el PSOE accepti abstenir-se, o marxem per la riba arremangats cap a la tercera convocatòria electoral. El PP ja sap a hores d'ara que és l'únic partit que no pateix desgast i, patèticament ho ha de reconèixer la resta, resignadament ho hem de reconèixer els espectadors, gràcies precisament a què el candidat més vell no ha parpellejat, el menys sexi, el més previsible, però que no va ensopegar. La corrupció, reconeguem-ho, ens importa un rave.

El mes de juliol s'acaba i els protagonistes de l'obra van canviant d'estatus. Sánchez es desdibuixa en el reconeixement que, faci el que faci, se'l dóna per amortitzat dins i fora del seu partit, i amb ell perilla que desfilin els qui li van donar suport, perquè és just que així sigui, perquè només els millors Fouché poden salvar-se d'aquesta jugada. I en la seva difuminació com el líder que mai no va arribar a ser, es retallen altres personatges alternatius al servei de la que va fingir amb donar i no va donar, aquesta que, per tant, difícilment podrà emular l'andalús que va copar durant anys la presidència del govern.

Es desdibuixa Iglesias, entre l'error de proposar Xavier Domènech com a president del Congrés

Es desdibuixa també Iglesias, entre l'error de proposar Xavier Domènech com a president del Congrés, perquè amb això ha allunyat així (una estona) la complicitat d'ERC i ha complicat això que tant va preconitzar, la unitat de l'esquerra a la manera d'un revisitat Front Popular, per la indisposició que el tema català genera al PSOE de l'actualitat. Un PSOE que mira el tercer actor desdibuixat, Ciutadans, perquè sap aquell que en aquest, després de la desbandada de populars que han tornat al PP, hi queden alguns convergents despistats i molts socialistes que encara creuen que Zapatero apadrina tripartits amb partits independentistes. Però no, l'oportunitat de Ciutadans de ser un partit reformista es difumina també mentre els dos grans partits estatals s'afermen i lluiten per ser el més "espanyol, espanyol, espanyol..." mal jugats els tempos, o més ben dit, extralimitada la carta de ser (considerat) un partit anticatalà.

I així les coses en aquests tres, el partit de Rajoy posposarà tallar-li el cap al seu líder actual, entre altres raons perquè si algú s'esperava que perdés vots, o escons o percentatge en el total de participació, ha vist les seves ambicions posades en guaret per a millor moment. No serà possible comprovar si amb un altre candidat el PP hauria obtingut millors resultats; personalment crec que hauria estat una diferència mínima, que no justifica en res ara el relleu que han demanat Rivera i Sánchez. Crec, tanmateix, que sí que pot servir aquesta fortalesa més gran en la posició de Rajoy per posar en marxa un procés de complicitat amb el PSOE (no pas amb Sánchez) que permeti alhora tres coses: dur a terme certes reformes que el país necessita amb urgència (una reforma de l'administració de justícia, un pacte educatiu a vint anys i un d'energètic a cinquanta), ajudar la reconstrucció del PSOE per, i és la tercera, reconstruir al seu torn el bipartidisme.

Perquè ara ja és majoria la gent que ha percebut que, ben gestionat, el bipartidisme era millor que la situació actual, entre altres coses reconduiria l'esquerra no socialdemòcrata a un paper minoritari, però necessari, de mosca collonera, que pugui instigar al PSOE a ser una esquerra de veritat i no una impostura vestida de vermelló perquè és el color corporatiu d'un banc, més que per la rosa del seu emblema.

Resulta paradoxal que perquè Puigdemont li digui a Mas que ara mana ell hagi fet falta aquesta operació del PDC

Mentrestant en el més concret espai català aquestes qüestions tenen el seu efecte, si més no perquè el partit fort al Congrés aquí no ho és; si més no perquè el partit guanyador aquí ha estat en les eleccions generals perdedor (expectativa, en vots, en tot, menys en la importància que ara té aquesta esquerra socialdemòcrata a què abans em referia); si més no perquè en el fons aquí, per aquestes raons, i per d'altres, tothom ha perdut. De fet, el símptoma més gran és la nova fornada de persones que s'ha ofert a liderar el partit provisionalment anomenat Demòcrata, i que han guanyat, la major part (potser excepció feta d'Albert Batet) personalitats de poc fust o senzillament alienes als tripijocs de l'acció política fins abans-d'ahir. Resulta paradoxal que perquè Puigdemont li digui a Mas que ara mana ell hagi fet falta aquesta operació, però el més interessant és veure com s'han retirat de la primera línia persones fa res amb futur prometedor com Conesa o Vila, disputant una simplicitat que no crema com és el consell nacional, o com han decidit apartar-se al quart d'hora de proposar-se, persones simbòliques d'altres rumbs dins de la formació com és Germà Gordó.

El provisionalment PDC (dubto que Interior deixi d'utilitzar la carta que indueix a confusió el nom per desbaratar-lo) ha decidit ser un partit republicà independentista, del qual en algun lloc del programa s'esmenta un socioliberalisme que ha defensat també Junqueras. No sabem, doncs, com es distingirà del passat convergent si no és assemblant-se en excés a l'ERC que les CUP han centrat des de l'esquerra. No hi ha a més amb això marge perquè Homs pugui utilitzar el grup parlamentari que li serà concedit, per negociar a la manera que al seu dia ho va fer eficaçment CiU. I tampoc no hi ha gaire marge per construir, amb aquests vímets de partida, l'espai liberal conservador que Catalunya està reclamant amb candeletes per ser una alternativa admirada i necessàriament tinguda en consideració (pel seu volum i per les seves propostes) per Espanya i pel govern d'Espanya.

Si les CUP són l'extrema esquerra i ERC és l'esquerra, el PDC hauria de ser la resta, però si el seu interlocutor només pot ser l'independentisme i a més li fa vergonya ser dreta; si Ciutadans no pot ser la dreta catalanista i el PSC no és esquerra, qui treu de l'atzucac una Catalunya que ara per ara continua sent majoritàriament classe mitjana amb aspiració que es respecti la seva singularitat? El juliol ja està clar que tot això no ho resoldrem. Esperarem al final de l'estiu.