L'orquestra ha tornat a desafinar. Massa gent, massa soroll i escassa coordinació. Ni els membres de l'escolania que dirigeix Pedro Sánchez es mouen a l'uníson al ritme de la música ni els seus cors (en aquest cas paraules) bateguen alhora, que és el que sol donar harmonia a un grup coral. L'habitual des que va arribar el nou PSOE ha estat la dissonància i l'estridència.

Va començar la secretària de Cohesió Social, Núria Parlon, amb allò que si el govern espanyol intervenia l'autonomia de Catalunya, el PSOE demanaria ajuda a la comunitat internacional i va seguir la portaveu parlamentària, Margarita Robles, que l'executiva havia acordat no donar suport arribat el cas a l'aplicació del 155 de la Constitució. Ni una ni altra cosa no van estar mai en l'ànim ni en el debat dels nous inquilins de Ferraz. Inconvenients de la primera setmana de camí en un equip tan voluminós com dispar.

A punt de complir un mes en les seves funcions, la nova direcció federal segueix sense ordre ni concert. Les declaracions del secretari d'Organització, José Luis Ábalos, sobre la necessitat d'aplicar quitació al deute de Catalunya amb l'Estat, en són un altre exemple, ja que Ferraz s'ha afanyat a aclarir que la proposta era tan sols una opinió personal, com si el número tres de l'executiva, en compareixença pública i a la seu del partit, no pogués distingir entre la seva visió particular i la del socialisme que representa.

L'habitual des que va arribar el nou PSOE ha estat la dissonància i l'estridència

Llavors va arribar Óscar Puente per afegir soroll al soroll. Ni més ni menys que el portaveu de la direcció es declarava cansat, avorrit i fastiguejat del debat català en el mateix instant en què Sánchez feia de Catalunya la seva prioritat i defensava la urgència d'aportar solucions polítiques.

Per nació, afegia, "Castella, la mare de totes nacions espanyoles, encara que nosaltres siguem més modestos", que és una manera molt peculiar de dir que els catalans són tots uns d'impúdics. Ara s'explica per què a Puente no se'l va convocar a la reunió conjunta de les executives del PSOE i el PSC a Barcelona.

El pitjor no és la dissonància o la falta d'harmonització en un equip novell, sinó que al mateix director d'orquestra pretenguin canviar-li la partitura en meitat del concert

Amb tot, el pitjor no és la dissonància o la falta d'harmonització en un equip novell, sinó que al mateix director d'orquestra li pretenguin canviar la partitura en meitat del concert, com pretenia el president de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, arran del seu acord amb Podemos per defugir la consulta a la militància que els nous estatuts preveuen per a aquest tipus d'aliances i decisions estratègiques.

Primer va ser qüestió de llenguatge. Després, de desconfiança. Havent buscat una sortida salomònica —informació, debat i pronunciament de les assemblees locals—, ja que l'article 53 que estableix les consultes com a obligatòries manca encara de reglament, a punt va estar de fer-se grossa quan Ferraz es va adonar que els castellanomanxecs estaven disposats a jugar-se-la i només enviar una carta informativa a les assemblees amb els detalls de l'acord pressupostari.

Si diem consultes, fem consultes, es va plantar Pedro Sánchez havent passat ja per alt, per no provocar un enfrontament, que l'absència de reglament no eximeix del compliment de l'esmentat article dels estatuts. Al final, hi haurà debat, però amb pronunciament vinculant de les assemblees. Hi haurà votació perquè n'hi ha prou que ho demani un militant perquè així sigui. Però, tot després d'una escenificació pública del desacord i la confirmació que ni el secretari general no està disposat a incomplir el seu compromís d'apoderar les bases ni alguns líders territorials se n'han adonat encara que el de Sánchez és un altre PSOE. Desafina o no desafina aquesta orquestra?