Un estat pot utilitzar diverses tècniques o estratègies per destruir una llengua que li fa nosa, tot depèn de la imaginació i del pressupost que tingui. Però deixem de divagar i veiem dues d’aquestes tècniques que, a més d’un, segur que li sonaran. La primera és la més senzilla de dur a terme, però també la menys eficaç a llarg termini: consisteix a prohibir la llengua i s’ha acabat el bròquil. És perfecta per a estats mandrosos i amb poques ganes de pensar més enllà del sí i el no; és un best-seller dels estats amb règims dictatorials. Durant el franquisme es va usar aquesta tècnica amb el català i, ara, sembla que VOX vol recuperar-la (suposo que per nostàlgia).
La segona, en canvi, tot i que a primera vista pot semblar molt menys dràstica i efectiva, en realitat, és la més perversa i fulminant; perquè no només ataca la llengua, sinó també l’autoestima dels parlants. I això, vulguis que no, ho destrueix tot des de l’arrel. La tècnica consisteix a fer creure als parlants d’una llengua que allò que parlen no és cap llengua, sinó simples sons guturals que no serveixen ni per demanar un cafè amb llet. L’estat es treu les puces de sobre, aconsegueix passar la responsabilitat de la desaparició de la llengua als mateixos parlants (si més no aparentment). I sabeu com assoleix aquest resultat? Doncs és molt senzill, el primer que fa és orquestrar tota una política de desprestigi lingüístic per aconseguir que la gent que parla la llengua que volen eliminar s’avergonyeixi de parlar-la i decideixi abandonar-la per adoptar la que l’estat ha decidit que sigui la llengua oficial i de cultura del país. Els distorsionen la realitat de tal manera que acaben pensant que és una llengua ridícula que només parlen quatre pagesos salvatges, que duen una fulla de figuera per tapall i que viuen aïllats sense mantenir cap mena de contacte amb la civilització (que consti que admiro profundament la pagesia i l’aïllament).
L’estat es treu les puces de sobre, aconsegueix passar la responsabilitat de la desaparició de la llengua als mateixos parlants
França seria un molt bon exemple d’aquesta segona tècnica. L’estat francès sempre ha tingut una fòbia immensa a les llengües que no són el francès (entre les quals hi ha el català i l’occità) —què hi vols fer, ningú no és perfecte—, per això, un dia, va decidir que el millor que podia fer era destruir-les. Així doncs, va engegar tota una campanya de desprestigi lingüístic contra tota llengua que no fos el francès i les va anomenar, despectivament, patuesos (que vindria a significar: ‘dialectes o parles poc cultes que parlen quatre arreplegats’). Al mateix temps, va convertir el francès en l’única llengua oficial de la República, i, per tant, de l’educació i de l’àmbit públic; la resta de llengües van quedar relegades a l’àmbit privat. Això va fer que la majoria dels pares renunciessin, per «voluntat pròpia», a transmetre la seva llengua als seus fills i que es comuniquessin només en francès —van actuar així perquè, enganyats com estaven, creien que els hi oferirien un futur millor. Van aconseguir que aquests pares es creguessin que la seva llengua materna era una llengua d’una categoria inferior, que no mereixia anomenar-se llengua i que, fins i tot, podia perjudicar el futur dels seus fills. Resumint, els van destrossar l’autoestima lingüística i cultural completament. Si agafeu la Constitució francesa, veureu que, a l’article 75-1, hi diu que les llengües regionals (com el català) pertanyen al patrimoni de França, i que, per tant, són d’ús folklòric i no oficial. És a dir, que només es poden parlar a dins de casa amb les finestres tancades i les persianes abaixades perquè ningú no s’escandalitzi. Déu n'hi do.
Tot aquest desgavell, en canvi, no es produeix quan, simplement, prohibeixes una llengua (com seria el cas de la primera tècnica que he comentat al principi de l’article), perquè l’únic que aconsegueixes per aquesta via és que aquesta llengua es converteixi en l’objecte de desig dels seus parlants i que facin tot el possible per recuperar-la. Són parlants als quals no els han destrossat l’autoestima, per tant, quan veuen que poden perdre la seva llengua, no dubten a defensar-la amb les dents. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.