Va ser Josep Cuní en temps pretèrits (de tot ja fa molts anys) qui va dir que les campanyes electorals eren estats d'excepció informatius. Ho coneixia bé, després d'haver patit les consignes i les exigències dels comissaris polítics dels partits que volien intervenir en cada detall dels debats que organitzava, com si fossin alhora redactors, realitzadors i maquilladors. I aquests oficis no els els atribueixo gratuïtament, perquè sovint volien decidir fins i tot l'angle de la llum, o el costat de la cara que s'enfocaria. Tota aquesta pressió la feien sota l'amenaça de no permetre que el candidat anés al debat, si no es complien les exigències. No cal dir que, com més important era el candidat i més valor informatiu tenia, més jugaven amb el xantatge de la seva presència. Què preguntar, com preguntar, de quina manera preguntar..., en una ruleta d'imposicions que dificultaven enormement la feina del periodista, sobretot si, com era el cas d'en Cuní, només pretenia això: fer de periodista.
La cosa no només no ha canviat, sinó que ha empitjorat des d'aleshores: la informació en campanya electoral continua sent un estat d'excepció informatiu, on la propaganda i l'estirabot de baix sostre substitueixen qualsevol temptació de contingut. Més aparença que veritat, més gestualitat que idees, amb abús penós de l'histrionisme: balls rònecs dalt de l'escenari, petons dels candidats amb les respectives parelles tot venent amor universal, rapers que farien riure si no fessin pena, i un seguit interminable de vulgaritats que no tenen altra finalitat que guanyar un vot per qualsevol via —emocional i/o estomacal— que no sigui la mental. No se cerca el debat d'idees, sinó la batussa de consignes, i, en conseqüència, es defuig qualsevol aproximació al poc periodisme rigorós que encara existeix.
No tenen altra finalitat que guanyar un vot per qualsevol via que no sigui la mental. No se cerca el debat d'idees, sinó la batussa de consignes, i, en conseqüència, es defuig qualsevol aproximació al poc periodisme rigorós que encara existeix
Per això mateix triomfen els humoristes i els youtubers com a substituts dels periodistes. Ep, quedi dit que ambdós, humoristes i influencers, tenen, per mèrit propi, un paper rellevant en l'escenari públic, i que poden ser tan professionals com qualsevol altre. Però el que és significatiu no és que també entrevistin polítics, en el format de cadascun, sinó que esdevenen els substituts dels periodistes. És sorprenent com de sobte un humorista com Broncano —que, d'altra banda, s'espanta tant amb Abascal que no fa de Broncano, ergo ni fa gràcia, ni fa humor—, o un youtuber com Jordi Wild, que ningú no sap per què esdevé el súmmum de l'entrevista política (malgrat que va ser tan tou que tots els líders varen sortir vius i encantats), tots dos es converteixen en l'escenari ideal dels candidats per vendre el producte. Que el més rellevant de l'entrevista de Broncano amb Irene Montero fos com li agrada que li treballin la xona, o el més important de la conversa de Jordi Wild amb Feijóo fos saber que no parla anglès, donen la mesura de la baixesa a la qual ha arribat el debat polític. Com a estultícia màxima, passar-nos diversos dies parlant de com havia anat allò de l'Abascal a La Revuelta, i de per què cometia el sacrilegi de no anar al Wild, l'altra parada obligatòria, segons sembla. I així, de divertimento en divertimento, els polítics s'escapoleixen d'explicar com caram pensen resoldre els problemes més crítics que hi ha a la societat.
Òbviament, sempre ens quedaran alguns debats a quatre (on els partits catalans desapareixen d'escena), o el famós cara a cara que es farà en el "territori neutral" de l'Acadèmia de la Televisió, però ni aquests polsims d'informació són gaire útils, quan tota la campanya es basa en el simplisme, la gestualitat, la gracieta sense gràcia i la vacuïtat. I, a més, la major part de les vegades es tracta de debats tan pautats, enfaixats i tutelats, que novament no són res més que la corretja de transmissió de la propaganda. Potser sí que al final serà millor anar al Broncano a explicar-nos com és la seva vida sexual, en lloc de donar-nos la tabarra en debats prefabricats. Posats a dir mentides, les de la posició horitzontal sempre seran més simpàtiques.