El 31 de juliol, amb l'espigó del Tarajal encara ple de gent i 67 morts a l'aigua, Pedro Sánchez va dir que el que havia passat a Ceuta els dos dies anteriors havia estat "un atac, una violació de la integritat territorial d'Espanya". Qui invoca la integritat territorial, que l'article 8.1 de la Constitució encomana defensar a les Forces Armades, descriu un acte hostil d'un altre estat. El que va fer a continuació va ser anar-se'n de vacances a Lanzarote, negar-se a comparèixer davant la Diputació Permanent del Congrés i deixar que el seu ministre de l'Interior, esbroncat després a la mateixa Ceuta, expliqués que el Marroc "no és cap amenaça, és un soci absolutament fiable". Aquest ministre es diu Fernando Grande-Marlaska, va ser magistrat de l'Audiència Nacional, conserva la seva plaça i pot tornar a ocupar-la el dia que deixi el ministeri; convé retenir-ho, perquè el que exhibeix ara no és un vici adquirit en la política. La situació d'interès per a la seguretat nacional, d'acord amb la Llei 36/2015, es va declarar el 25 d'agost, vint-i-sis dies després de l'atac. El 31 d'agost, a la SER, el mateix president va assegurar que no tenia "evidència" d'implicació marroquina, que el CNI no havia emès "cap informe rellevant" i que la culpa era de notícies falses difoses per Rússia i Israel. Un dia després es coneixia l'informe que la Policia Nacional ha remès a l'Audiència Nacional: "guiatge actiu" de les masses per forces de seguretat marroquines, "planificació prèvia", "direcció estratègica" i trenta-dues fotografies d'agents conduint la gent cap als punts de pas.
Si es llegeix tot això amb ulls de jurista, es comprovarà una cosa desconcertant: res del que s'ha descrit és inconstitucional. L'article 108 diu que el govern espanyol respon davant el Congrés, però no diu quan; l'article 110 permet a les Cambres reclamar la presència dels membres del govern espanyol, però no fixa termini ni sanció; cap precepte obliga el president a interrompre un descans ni a sostenir, contra vent i marea, durant més d'un mes la mateixa versió dels fets. No hi ha Tribunal Constitucional per a la mentida. Però l'absència d'infracció no significa conformitat amb la Constitució: significa que el comportament s'ha instal·lat en un espai que la Constitució no regula perquè ningú va pensar que calgués regular-lo. A aquest espai l'anomeno "aconstitucionalitat", i la confusió entre tots dos és avui la principal eina dels qui l'habiten.
Qui creu en la democràcia i en l'estat de dret viu la crispació com una amenaça perquè sap que el sistema se sosté sobre matisos que la trinxera destrueix: entre la lletra i l'esperit de la norma, entre l'adversari i l'enemic, entre governar i ocupar
L'inconstitucional contradiu la lletra i té, almenys en teoria, un tribunal que el declari. L'"aconstitucional" no contradiu res; ignora la raó de ser del precepte. Ja vaig escriure aquí que l'edifici del 78 té les juntes segellades amb un material que cap norma garanteix, la lleialtat institucional dels seus ocupants, i que els constituents van donar per fet que cap president accionaria tots els ressorts alhora en benefici propi. Cada supòsit no escrit és una porta oberta per a qui decideix que no té per què complir el que no està manat: l'article 108 pressuposa un govern que vol respondre i el 8.1 un president que, quan denuncia un atac a la integritat territorial, actua en conseqüència o rectifica en públic el diagnòstic. Quan aquests pressupostos falten, la norma continua intacta, però el sistema queda buit.
D'aquí que l'equiparació que proposo no sigui una metàfora. L'amoralitat no és la immoralitat. L'immoral coneix la regla i la infringeix; l'amoral no reconeix regla que el vinculi més enllà de la seva conveniència. L'inconstitucional viola la Constitució i l'"aconstitucional" la buida, amb una mateixa lògica: el que no està prohibit es pot fer i el que no pot sancionar-se no ha ocorregut. Com a penalista, sé que fora del tipus penal no hi ha delicte, però també sé que aquesta garantia, pensada per protegir el ciutadà enfront de l'Estat, es perverteix quan l'Estat la invoca per protegir-se dels ciutadans. Un govern que fa de l'atipicitat el seu codi de conducta no és un govern que respecta la Constitució: és un govern que l'ha reduït a la llista del que encara no s'ha atrevit a fer.
I aquí és on la crispació deixa de ser un soroll de fons per convertir-se en el mecanisme. En la confrontació per blocs, cada fet és un projectil i cap matís sobreviu al llançament. L'oposició, que és corresponsable d'aquest ambient, encara que no de l'amoralitat que l'aprofita, crida "traïció" i "cop" on el que hi ha és abandonament i mentida, i amb això fa al govern espanyol el favor més gran: converteix un debat sobre l'esperit de la Constitució en un debat sobre la seva lletra, que és l'únic que el govern pot guanyar. I no el guanya per casualitat, ja que cada debat sobre la lletra que el govern espanyol guanya l'hi cobra en vots qui crida més fort des de l'altra trinxera, i aquest cobrament també estava previst. Un jurista ben alimentat demostra, amb raó, que no s'ha vulnerat cap article, i aquesta resposta veritable certifica el fals: que la conducta és legítima. Cada repetició del cicle baixa el llistó: el que al juliol era una "violació de la integritat territorial", al setembre és una discrepància sobre informes. La crispació no impedeix veure la "aconstitucionalitat": la dissol, perquè a la trinxera només hi ha dues categories, el que fan els nostres i el que fan els altres, i cap d'aquestes és la Constitució.
Hi ha un efecte d'aquesta dissolució que es percep menys perquè no consta en cap atestat: el desplaçament. La crispació no només abaixa el llistó, empeny la gent cap als extrems: quan cada fet exigeix prendre partit, qui no vol prendre'l es queda sense lloc. El ciutadà que es pregunta alhora si allò de Ceuta va ser una mentida i si la paraula "traïció" és un excés, no té on ubicar-se; en una trinxera és un tebi, i en l'altra un còmplice. Molts acaben triant la trinxera menys incòmoda, altres senzillament marxen, i el resultat és el mateix: el centre del tauler democràtic, que no és un espai ideològic, sinó el lloc on s'accepta que l'adversari és legítim i que les regles vinculen tothom, es va buidant. Un tauler amb el centre buit és exactament el que necessita qui pretén institucionalitzar comportaments autoritaris, perquè ja no queda ningú que exigeixi que el poder rendeixi comptes per principi i no per conveniència. Les mentides sobre Ceuta, un president que decideix quan respon davant el Congrés, un ministre que menteix més que parla i a qui ja se li consentia quan instruïa sumaris —perquè era un actor útil i als actors útils no se'ls pregunta per la seva relació amb la veritat—, un ministre que ha mostrat davant de tots el seu costat més sinistre i que, no obstant això, podrà tornar a jutjar altres: res d'això és encara un règim, però és el costum que un règim necessita per néixer sense que ningú ho adverteixi.
L'estadi previ a la inconstitucionalitat es recorre en la consciència de cada ciutadà, un episodi cada vegada, fins que un dia es descobreix que el centre està buit, que els extrems se l'han repartit i que ja no queda res previ
Convé dir amb claredat qui hi guanya amb això i no és cap dels dos blocs com a tal: són els qui, dins de cadascun, estan còmodes en la confrontació. La comoditat delata. Qui creu en la democràcia i en l'estat de dret viu la crispació com una amenaça perquè sap que el sistema se sosté sobre matisos que la trinxera destrueix: entre la lletra i l'esperit de la norma, entre l'adversari i l'enemic, entre governar i ocupar. Qui no creu en res d'això, viu aquesta crispació com el seu hàbitat natural perquè li permet presentar, com a defensa de la democràcia, el que és la seva demolició. En un escenari així només està còmode qui no creu ni en la democràcia ni en l'estat de dret, i això no va de partits concrets sinó de valors determinats: hi ha qui, des del poder, ha decidit que la Constitució representa el que encara no s'ha atrevit a fer ningú i hi ha qui, des de l'oposició més extrema, ha decidit que qualsevol excés propi és tolerable si l'altre és pitjor. Ambdós es necessiten, ambdós s'alimenten i ambdós són, en el fons, els responsables de la destrucció del sistema que diuen defensar. Que ningú confongui aquesta simbiosi amb un accident: cada mentida sostinguda durant un mes i cada crit de "traïció", en resposta, engreixa Vox, i un Vox engreixat és la millor pòlissa de continuïtat que pot contractar qui governa perquè encareix qualsevol govern del Partit Popular fins a fer-lo dependre de qui més espanta i permet presentar, una legislatura més, el mal menor com a programa. L'"aconstitucionalitat" no és només un tret de caràcter: és una estratègia electoral i qui la practica sap perfectament a qui beneficia. Davant d'això no hi cap la conservadora equidistància, que és una altra manera d'abandonar el tauler, sinó el contrari: una defensa radical de la democràcia i de l'estat de dret, radical en el sentit d'anar a l'arrel, això és, exigir les mateixes regles a tots, negar-se a fer que el mal major justifiqui el propi i tractar cada mentida del poder com el que és, sigui de qui sigui. Ja ho vaig dir a propòsit de l'esquerra que va deixar de pensar: qui normalitza les eines no decideix qui les heretarà.
Identificar la dinàmica no exigeix ser jurista, n'hi ha prou amb fer-se tres preguntes davant de cada episodi. La primera: quina norma concreta prohibeix això? Si la resposta és "cap" i, així i tot, un sap que no s'hauria de fer, està davant d'un cas d'aconstitucionalitat, i convé anomenar-ho pel seu nom, en lloc d'elevar-lo a inconstitucional, que és regalar la raó a qui ho fa. La segona: què diria jo, si això mateix ho hagués fet l'altre bloc? Si la resposta canvia, el que hom té no és un criteri, sinó una trinxera. I la tercera, la més incòmoda: quina conducta del poder tolero avui que fa un any no hauria tolerat? Aquesta resposta mesura la velocitat a la qual un mateix es desplaça cap a l'extrem que li correspon, i aquesta és l'única mesura que importa perquè l'estadi previ a la inconstitucionalitat no es recorre als tribunals ni al Congrés. Es recorre en la consciència de cada ciutadà, un episodi cada vegada, fins que un dia es descobreix que el centre està buit, que els extrems se l'han repartit i que ja no queda res previ.