Cada any es disputen diferents competicions de les millors fotografies del món. Hi ha moltes categories, des de la microfotografia, la macrofotografia o la fotografia científica —amb microscòpia o sense—, fins a la fotografia de paisatges, passant per la documentalista. De la selecció que n'ha fet la revista Nature, publicada a l’última revista de l’any 2025 (que us recomano), he fet la meva tria. Són imatges inèdites o particularment atraients d’éssers vius que generen fascinació. El moment, el context natural i els colors els confereixen qualitats estètiques diferents. Espero que en gaudiu tant com jo en descobrir-les.
Una de les imatges més boniques, i que demanen que us la mireu dues vegades, és el "festeig" de dues aranyes cranc (crab spiders, en anglès). A primera vista, veureu una aranya de molts colors i vistosa, i potser haureu de fixar-vos-hi una segona vegada per veure que està a sobre d'una altra aranya, de colors verdosos, molt menys conspícua en coloració, però moltíssim més gran en volum —comparativament. Tot i que estem acostumats al dimorfisme sexual (diferències en formes i volums) dels mamífers, en què el mascle sol ser més gran i dominant sobre la femella; en altres grups d’animals, els mascles són molt més colorits i guarnits per tal de conquerir la femella (per exemple, en els paons reials o els ànecs) o les seves mides són molt dispars, i on guanyen les femelles, que han de dipositar els ous un cop fecundats. Això succeeix en alguns insectes i en molts aràcnids, com és aquest cas (família dels tomísids), en què la diferència pot arribar a ser de la femella més de 60 vegades superior en volum al mascle. El cas més extrem és el d’un organisme marí, Bonellia viridis, un cuc (anèl·lid) en què la femella pot fer entre 10 i 15 cm de llarg i el mascle és, bàsicament, un testicle —que ni tan sols deambula lliure, perquè sempre viu sobre o dins la femella a la qual fecundarà— amb una mida del voltant d’un mil·límetre (més de 100 vegades més petit). La foto que adjunto és magnífica pel que fa a la disposició harmònica dels dos cossos. Podeu comptar les 16 potes que hi ha (8 potes de cada individu)?
Al mar hi podem trobar molta diversitat, fins i tot, indicis de com haurien pogut succeir els inicis d’organismes pluricel·lulars com nosaltres (en què cada cèl·lula té una tasca a fer que és diferent de la que fan altres cèl·lules del mateix organisme), a partir d’organismes d’una sola cèl·lula. La formació de colònies de cèl·lules, encara que inicialment siguin equivalents, pot afavorir l’especialització i, finalment, una dependència d’unes i altres. Les algues Volvox són unicel·lulars, però els agrada viure en colònies, ja que treballen de manera cooperativa. Podeu observar una colònia dins d’una gota d’aigua a la imatge següent, en la qual en podem intuir el moviment. És gairebé alienígena!
També hi ha imatges inesperades, que ens fan sentir propers a certs organismes, com les "ovelles de mar", el nom vulgar que es dona a uns llimacs marins (Costasiella kuroshimae) que presenten uns òrgans sensorials a les dues bandes del cap, que semblen les "orelles" allargades d’una ovella. Aquests llimacs són una mena de "cleptòmans" i poden obtenir energia no només dels aliments, sinó també de cloroplasts que "roben" a les algues verdes de les quals s’alimenten. Les plantes verdes fan la fotosíntesi gràcies al fet que les seves cèl·lules tenen uns orgànuls anomenats cloroplasts que contenen clorofil·la. El llimac és transparent i captura els cloroplasts d’algues, de manera que, gràcies a la llum solar i a partir d’aigua, elements inorgànics i diòxid de carboni, fabrica sucres que l’alimenten. A la imatge, podeu veure una ovella de mar amb els cloroplasts (semblen boletes verdes sota la pell), ponent els ous en espiral, en una imatge bucòlica. Si forcem la imaginació, es pot veure la cara d’ovella que en justifica el nom.
Els concursos de fotografia ens proporcionen imatges inèdites o particularment atraients d’éssers vius que generen fascinació
M’he guardat per al final una altra imatge, que no ha guanyat cap premi, però forma part d’un article important publicat a la revista Cell. La recerca en medicina regenerativa està avançant molt gràcies a la formació d’organoides in vitro a partir de cèl·lules pluripotents. A partir de cèl·lules de pell o de sang d’una persona, es poden desprogramar per tal d’obtenir cèl·lules mare que són molt similars a cèl·lules embrionàries i després, mitjançant factors tròfics específics, tornar-les a diferenciar cap a diferents teixits, generant miniorganoides a una placa de Petri, que poden ser de cervell, de ronyó, de fetge, d’intestí o, fins i tot, de retina, que serveixen com a models per a estudiar malalties. No són òrgans, és clar, però s’hi assemblen. Fins i tot podem ajuntar organoides diferents, ja que en el cos d’una persona estan junts, i llavors els anomenem assembloides, cosa que encara ens permeten avançar més en la comprensió de la fisiologia de cada òrgan, en la salut i també en la malaltia. Doncs bé, un article d’enguany presenta un assembloide de ronyó en què s’observen glomèruls renals, i és tan bonic com una orquídia. El premi d’aquesta foto és haver aconseguit un model de ronyó que permet estudiar malalties, un resultat científic que obre moltes portes al coneixement.
Entre aranyes cranc, colònies d’algues, ovelles de mar i organoides de ronyó en forma d’orquídia —éssers fantàstics que mereixen ser trobats i gaudits— us voldria desitjar a tots Bones festes!