"Manolete, si no sabes torear, ¿pa qué te metes?"
Pasdoble espanyol

Per sortir de l'embolic propi que els té perplexos, han pensat que muntar-ne d'altres és una opció. Només així es poden explicar els esforços de l'extrema esquerra per reivindicar això que anomenen "l'espai", en el qual no hi ha unitat, ni lideratge, ni programa comú, més enllà del sempitern "que no governi la dreta". L'últim embolic és el del decret de l'habitatge i és un embolic que portarà cua.

Ja saben que la setmana passada ens van oferir un espectacle surrealista: una plantada dels seus ministres a la reunió de l'òrgan col·legiat al qual pertanyen com a fórmula de pressió perquè la seva protecció ideològica als arrendataris d'habitatge s'inclogués de nou en un decret-xantatge. En cas d'haver-ho consentit els socialistes, hauria estat un decret destinat a fer que tot decaigués, la seva proposta i l'escut de protecció davant la crisi del Golf. A l'esquerra consideren que això de l'habitatge és un salvavides per revitalitzar "l'espai", que conté aquesta irreconciliable barreja d'egos en la qual es mouen. Total, que van inventar la mini vaga de ministres, que, després de la de jutges, és la més pintoresca de totes les que poden adornar l'estat de dret. Al capdavall, el seu fort és l'acció de protesta, i ni en tots els anys que fa que són a les institucions han entès en què consisteix el seu paper institucional.

La manera d'esquivar l'escull va ser una que fa olor de xafarderia: treure dos decrets llei. Un d'ells, el que els interessa, abocat al fracàs amb tota certesa. Curiosa tàctica. Devia estar estudiat perquè, tan bon punt van aconseguir-ho, ja van reconèixer que això no anava enlloc i que, per tant, han fet entrar en vigor una temporada, per les seves gònades, quelcom que la sobirania nacional no acceptarà. Devien pensar que tenien un as a la màniga i, en comptes d'un as, és una sota, perquè molt em temo que derivarà en un embolic de reclamacions judicials i a frustrar les expectatives que pretenen generar en el seu votant potencial. Els seus experts jurídics van dient que, com que aquest seu decret-avortament, que estarà en vigor només uns dies, fa néixer un dret a la pròrroga de lloguers que vencin fins al 31 de desembre, posant exclusivament la condició de sol·licitar-ho abans que venci, doncs que qualsevol que enviï un burofax demanant la renovació, encara que li faltin nou mesos, es podrà acollir al decret. O sigui que s'han embrancat en una campanya activa perquè tots els arrendataris el contracte dels quals venci el 2026 facin constar ja a llur arrendador el desig de pròrroga per així poder forçar dos anys més de contracte i una pujada limitada al 2%.

La cosa té nassos, perquè suposaria fer plenament efectiu, amb projecció de futur, un instrument jurídic que requereix, per definició, una aprovació parlamentària. Vull dir que suposaria passar-se per l'entrecuix la decisió sobirana dels representants del poble, que majoritàriament el tombaran. Així ho han fet saber ja Junts, el PP, Vox i, probablement, el PNB. Més o menys tots els que creuen a ulls clucs en la propietat privada, la seguretat jurídica, el mercat i totes aquestes coses. Havien previst ja a l'hora de redactar-lo aquest aparent truc per intentar saltar-se el Congrés? Si fos així, suposo que se'ls deu haver acudit que els arrendadors no s'ho menjaran amb patates i que cada cas de pròrroga sol·licitada que correspongui a venciments més enllà del decaïment serà dut als tribunals. No en tinguin cap mena de dubte. D'arguments n'hi ha; alguns els els he apuntat, i d'altres els aportaran els administrativistes, sens dubte.

Després d'anys al govern espanyol, el problema de l'habitatge està cada vegada pitjor i no es donen per al·ludits

Un embolic per a propietaris i per a llogaters. Una nova forma d'inseguretat jurídica que contribuirà a minvar la ja minvant oferta i complicarà encara més la vida als ciutadans. Tant se val, perquè és un ganxo per a "l'espai". Al cap i a la fi, quin votant s'assabenta que Barcelona ha perdut el 90% del lloguer els últims cinc anys, aquests en què s'han entestat a putejar el propietari per aconseguir arreglar el problema cert i punyent del llogater? Qui anirà a les urnes amb la dada de l'increment del 63% dels preus? Aquesta insuportable realitat es pateix en silenci, com les morenes, en curses boges per la ciutat i els portals d'ofertes i amb viatges cada vegada més insondables a dormitoris a ciutats llunyanes o en promiscuïtats no desitjades.

Després d'anys al govern espanyol, el problema de l'habitatge està cada vegada pitjor i no es donen per al·ludits. Tot és problema dels altres, que no volen donar suport a les seves polítiques tan encertades. Per això la solució és protestar, sortir al carrer, pressionar. "Cal guanyar al carrer el que avui està en vigor", que va dir la vice o la crida d'Urtasun a sortir a lluitar "amb dents i ungles". Observeu que es tracta de membres del govern espanyol instant la gent a sortir a protestar contra els partits de l'oposició que no consideren que al sistema i als seus votants els vinguin bé aquests plans. Pressió als parlamentaris instigada des del poder: la democràcia a l'inrevés.

Sis anys han tingut per negociar amb altres partits i amb les comunitats, sis anys per estudiar com fer habitatges tant socials com privats perquè el creixement poblacional trobi acomodament, sis anys en què només se'ls ha acudit posar travetes a l'oferta. És divertidíssim veure com es comporten com si haguessin estat tota la vida a l'oposició i com si les receptes antigues i ideològiques ja fracassades poguessin funcionar en el món actual. I encara cal donar gràcies, perquè l'altre dia vaig llegir en un mitjà superprogressista que vivim en cases massa grans, que ens sobren habitacions. No vaig poder evitar tocar fusta, no fos cas que se'ls acudeixi la nova idea de reallotjar famílies en habitatges amb superàvit d'espai. Com si no sabéssim història…