Amb la liquidació del capital polític de Rodríguez Zapatero, la involució centralista de José María Aznar és l’únic projecte ideològic espanyol que queda dempeus. Quan Aznar va forçar Pujol a votar-li la investidura després d’haver obtingut la majoria absoluta, ja vaig advertir que CiU hauria d’abraçar l’independentisme si volia sobreviure. Ara les esquerres castellanes hauran de triar entre una Espanya uninacional a la xinesa o una Catalunya més o menys independent, agermanada amb València i Mallorca a través de la Corona i de la Unió Europea. 

Pot semblar una bogeria, pot passar una generació —com la que ha necessitat Aznar per imposar el seu programa—, però les mitges tintes es van acabant. Com al segle XIX, el rei és l’única legitimació històrica que li queda a Espanya. Si jo fos Felip VI, no estaria gens tranquil. El règim del 78 va aconseguir posar d’acord la Casa Reial amb Catalunya i les esquerres castellanes. Després de 150 anys de revoltes i guerres civils, fins i tot els catalans que no havien oblidat el Decret de Nova Planta van haver de reconèixer que el pacte no era poca cosa.

L’Espanya plurinacional d’Iván Redondo i Pablo Iglesias és un processisme sense base política. L’Espanya plurinacional s’havia de defensar quan les primeres generacions educades en democràcia encara no s’havien embrutat amb el 155. L’Espanya plurinacional tenia sentit quan Catalunya era un país renascut de les seves cendres, que havia aconseguit millorar la vida de dos milions i mig d'immigrants de cultura castellana. L’Espanya plurinacional era una alternativa quan el PP d’Aznar va començar a acorralar el rei Joan Carles per imposar el seu programa.

Sempre es diu que l’independentisme va partir la societat, però en realitat l’independentisme va ser el fruit de la qualitat de la cohesió i la convivència que s’havia assolit a Catalunya. Aquell era el moment de plantejar una tercera via, si es volia una unitat democràtica d'Espanya. Pasqual Maragall ho va intentar. El seu Estatut ampliat no era una altra cosa que un intent de recuperar la tradició federalista republicana amb el rei a dins. Zapatero no va poder o no va voler seguir-li el joc i ara, si Maragall no té problemes judicials, cada cop es veu més clar que deu ser perquè va perdre la memòria a temps.

Espanya hauria pogut ser el revulsiu que Alemanya necessitava per liderar Europa, i ara és un forat negre en mans d’oportunistes frívols i hereus del nazisme. La Corona ho té fotut, perquè els mateixos que avui l’exalten li faran el llit quan creguin que han recuperat el control de la situació. N’hi ha prou de tornar a l’any 2000, quan el corrent republicà del PP va començar a emergir, o de recordar què li va passar a Alfons XIII i com es va embolicar amb Primo de Rivera. La Corona només té sentit com a àrbitre de poders diversos i, des que Espanya va perdre les colònies, sempre acaba asfixiada per les pulsions autoritàries.

Els catalans ja no s’exposaran més a ser el boc expiatori d’Espanya, perquè no sols no tenen res a guanyar-hi, sinó que ja no tenen res a perdre

Les esquerres castellanes podran continuar fugint endavant amb l’ajut de figures regionals com Gabriel Rufián i Arnaldo Otegi, però difícilment tornaran a trobar l’escalf de la nació catalana, com en els darrers dos-cents anys. S’ha de llegir una mica i entendre la història. La Corona continua sent la baula feble del sistema espanyol, però el paper de Catalunya ha canviat. A més de ser una terra desfigurada per la immigració, Catalunya és una nació escarmentada. Els catalans ja no s’exposaran més a ser el boc expiatori d’Espanya, perquè no sols no tenen res a guanyar-hi, sinó que ja no tenen res a perdre.

Amb la liquidació del capital polític de Zapatero i Pujol, l’Espanya oficial ha perdut la connexió amb els dos motors històrics i sentimentals que van impulsar la seva democratització. Catalunya no desapareixerà per més immigrants llatins i musulmans que Madrid hi aboqui amb l’ajut de les elits locals. De fet, la unió entre els catalans del Principat, Mallorca i València s’anirà enfortint per la base a mesura que l’Espanya de les autonomies es dissolgui i Vox miri d’accentuar la imposició del castellà, que és un idioma cada cop més prim i llatinoamericà: més estranger.

El Madrid d’Aznar estirarà Espanya cap a l’Àfrica i Sud-amèrica, i la nació catalana cap a Europa. El rei i, sobretot, les esquerres castellanes hauran de triar bàndol i connectar-se a una història, tant si els agrada com si no. Potser, a mesura que s'acabi la festa progre i es vegi que el 155 no s'acontenta només amb els catalans, ho entendran. La meva aposta és que els primers europeus nacionals i els últims espanyols de debò serem els catalans. Tothom haurà de decidir si es ven la seva mare, en l'Espanya de les pròximes dècades.