Al final Rajoy va complir amb l'obligació constitucional de presentar-se al debat d'investidura, armat amb una majoria contundent, encara que no absoluta, i amb la tranquil·litat de saber que, faci el que faci, el seu partit (inclòs també ell) serà per temps el més votat. Aquesta tranquil·litat, ancorada en la nul·litat política de les seves alternatives, fa poc factible una regeneració que potser no es produirà, senzillament perquè no la mereixem.

El paisatge és inapel·lable: el partit taronja es desdibuixa com correspon a qualsevol color no primari, mentre el PP i el PSOE continuen recorrent el camí que els separa de la reconstrucció del bipartidisme. Al cap i a la fi Ciutadans i Podem estan demostrant que en política ser un partit nou no és garantia de res, amb l'afegit que els de Rivera, en haver protagonitzat pactes amb vermells i blaus –ambdós la crema del "sistema" que tant havien criticat–, assumeixen el paper de comparsa i donen motius a l'electorat per prescindir-ne en successives eleccions... ja se sap, l'original, la còpia... Per la seva banda, el partit morat, curiosament el color que suma el dels dos que critica, encerta en la seva caricatura del partit indefinit (el seu únic tret cert és l'antinacionalisme català), però es perd en el debat intern: ser esquerra de la pila o esquerra comunista, ser esquerra nacional o anacional; Podem oblida així que la seva única possibilitat de ser partit de govern és substituir el PSOE, o integrar-s'hi, però per protagonitzar un canvi rellevant sobre el model territorial que aspiri a superar el concepte d'Estat de les autonomies.

I dic "concepte", perquè la realitat juridicopolítica actual és una paradoxa, i posaré un exemple: el sistema ha permès que Catalunya es doti d'un model lingüístic propi en la mesura que l'ensenyament és competència de la Generalitat, però permet a l'Estat central dictar lleis de bases que constrenyin aquesta competència fins al punt de desdibuixar-la. Com en un bàndol i en l'altre (que ja hi són) tot depèn de la voluntat política i de l'altura de mires, estem en un desfici d'atacs mutus, recels mutus i anhels que es construeixen en sentits diametralment oposats i que, en aquests moments del relat, fan de l'Estat de les autonomies, això, un mer concepte. Tanmateix, la voluntat indissimulada de l'aparell central de l'Estat per tancar a qualsevol preu (inclòs l'abús de dret) el camí de la construcció d'estructures d'Estat catalanes no fa cert el que diu Marta Pascal que eliminar les competències lingüístiques amb lleis és propi de règims dictatorials... perquè la dictadura no es defineix pels instruments normatius que utilitza, sinó per la inexistència total de separació de poders. I per parlar amb serietat tampoc es pot dir que a Espanya no hi ha separació de poders, com afirmen cada cop que poden Rufián i Tardà, perquè això significaria que a Espanya no hi ha eleccions. I n'hi ha, i també n'hi ha a Catalunya, i la població decideix de manera diferent segons el tipus de comicis i segons els territoris, sense que creixi en gran mesura l'abstenció, demostrant amb això que la participació en política és tan gran com la decepció ciutadana amb els seus governants. Una decepció que sens dubte serà aprofitada per Ada Colau, reina de la demagògia populista, per alçar una alternativa, sobiranista per descomptat, a l'independentisme estricte.

Així que l'Estat de les autonomies és ja un mer concepte, de la tensió que l'ha substituït a Catalunya només se'n beneficien els partits d'esquerres, i per això el candidat a la investidura a Espanya es diu Rajoy. Mentrestant ja importa poc qui va començar a trair en les relacions entre els governs català i central, l'important és que no se sent ni una sola solució al problema. No ho és un RUI, per descomptat, però menys armar un front contra Catalunya i per la unitat d'Espanya. Ara bé, per què escandalitzar-se que Rajoy digui que l'independentisme és un problema? Ho és. O què significaria, si no, per a Espanya que una part no menor de la seva població, del seu territori i del seu poder econòmic pogués accedir a la independència? I què significaria això per a l'Europa que continua creient en els estats-nació com els seus subjectes d'interlocució? Com que el desacord és total, armar el discurs contra Catalunya torna a ser el recurs fàcil... de cara a una investidura que en aquesta primera volta ja se sabia fallida, però sobretot de cara a les eleccions decisives, les gallegues, les que ens permetran saber si han encertat els qui creuen que només cal esperar a octubre, o al contrari, ho hem fet els qui temem que tot s'hagi de resoldre a ritme de nadala.