L'Església espanyola va beneir i ungir el pitjor del feixisme alçat en armes contra la República. I aquesta va ser la seva posició abans, durant i després de la Guerra malgrat els esforços del ponderat Cardenal Vidal i Barraquer que es va oposar tenaçment a aquella Cruzada Nacional fins i tot quan es va haver d'exiliar a Itàlia, fugint de la turba que va emprendre una cacera criminal i indiscriminada de sotanes, a la rereguarda republicana, a partir del 18 de juliol de 1936.

El coratjós Pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat, ho explica amb detall a La espada y la cruz, volum que va veure la llum el 1977. En l’epíleg final, intitulat Una Iglesia hipotecada explica un fet succeït a la Cartoixa de Granada, davant una gernació de jesuïtes, en una escola de formació l’estiu de 1939:

«El entusiasmo ante Millán era común, y el aplauso cerrado. Él decía de la pasada cruzada y sus maravillas. Un escalofrío nos sacudía a la abigarrada clericalidad juvenil. El Imperio, según el general, estaba a la mano y constituía un deber. Más de una hora con no sé cuántos gritos y aclamaciones.

Había que terminar lanzando los himnos. Primero, el de los legionarios; era el suyo, de él; después, brazo en alto, el ‘Cara al sol’. Pero tenía que haber más. "Ahora, el de vuestro san Ignacio, el capitán; pero también brazo en alto, a lo fascista." Entusiasmo. Por último. “Y ahora, eso que cantáis, que tanto me gusta, eso del amor y no sé qué... amor y amores... bueno, pero ¡de rodillas!, brazo en alto." Asombro, pero satisfacción.

Cerca de doscientos clérigos, incluidos algunos teólogos de más de setenta años, se postran, alzan el brazo y, con Millán-Astray como primera voz, nos arrancamos fervorosos con él.

Cantemos al amor de los amores... (...). A su despedida, lo acostumbrado: el teologuillo que se acerca: "Mi general, le vi una vez desde las trincheras, he hecho la guerra durante los tres años, ¡a sus órdenes!" Y Millán, que tira de la cartera y saca mil pesetas —¡de entonces!—: "Toma, para que te emborraches." (Hechos y Dichos, mayo de 1975).»

Res no pot justificar la brutalitat que es va viure aquell estiu de 1936, aquella borratxera de sang que va posar fi a la vida de milers de religiosos, caçats com a conills, assassinats a sang freda, sense més. De vegades, torturats prèviament, amb una crueltat tan salvatge com covarda. Aquella orgia de sang va ser un crim sense parangó, especialment intensa a Catalunya, tan deplorable com contraproduent. Allí va començar la derrota de la República i el seu desprestigi a ulls de bona part de l’opinió pública europea.

Derrotada finalment la República, el mateix Papa Pius XII va donar la benvinguda al nou Règim malgrat els ingents esforços del Cardenal Vidal i Barraquer que no va deixar d’intercedir davant el Papa per evitar-ho. Aquell Cardenal que, com tants altres, havia patit la fúria assassina dels incontrolats, va viure la paradoxa de fugir de la República que defensava per no ser assassinat. I que va morir a l’exili perquè Franco i el Cardenal Gomà —alter ego de Vidal i Barraquer— mai no li van permetre tornar a trepitjar Catalunya.

El Pare Hilari subratlla a La espada y la cruz que pretendre justificar el que va passar no té solta ni volta. Encara més, titlla de masoquistes aquells que accepten la tesi del que qualifica de "anticlericalismo resentido (cuando, por un complejo de culpabilidad, es aceptada por cristianos que presumen de avanzados, habrá que calificar de masoquista)".

El que mai no va ser obstacle per al Pare Hilari per intentar entendre i explicar quin és el motiu que va desencadenar la pitjor matança criminal de catòlics a l’Europa Occidental. La Cúria catòlica espanyola va ignorar l’Evangeli i va arruïnar espiritualment l’Església en posar-la al servei dels pitjors interessos polítics.