El Brèxit ha generat una sèrie de situacions impensables fa només uns mesos. El Parlament escocès s’ha pronunciat a favor de mantenir el país a la Unió Europea. I la primera ministra escocesa, Nicole Sturgeon, ha mantingut converses formals amb Martin Schultz, el president del Parlament Europeu, i amb Jean Claude Junker, el president de la Comissió Europea. El Brèxit s’ha convertit en el “roc a la faixa” de l’independentisme escocès. Una estratègia que, a Edimburg, obre un camí nou per a desvincular-se de Londres. I mentre això passa, a Madrid Rajoy clama contra Escòcia amb el seu discurs apocalíptic habitual. Perquè a ningú se li escapa que el Brèxit ha provocat –a més de moltes altres coses- el redibuix d’un triangle de complicitats entre Edimburg, Bilbao i Barcelona.

 

Edimburg al segle XVI

Corria l’any 1700 i Europa es preparava per lliurar-se a una segona gran guerra continental. El conflicte dels Trenta Anys –del segle anterior- havia quedat mal tancat. Les guerres tenen un estrany component orgànic. Són com les ferides obertes que, si no se suturen bé, acaben supurant i esquinçant de nou la carn. El 1700 era any de supuracions. L’eix borbònic París-Madrid ja era una realitat. I una amenaça per a les potències atlàntiques –Holanda, Anglaterra. Dos sistemes oposats: l’aristocràcia latifundista de Versalles versus les classes mercantils dels “docks” de Londres i dels canals d’Amsterdam. La Cort de Madrid –que tenia la traça d’un gran convent- ja no marcava tendència. Ni en la moda ni en les idees. A Europa havien triomfat Descartes i Bacon. L’ètica de vetlla de difunt, l’estètica de dol i la mística teresiana causaven repulsió.

Escòcia i Amèrica

L’any 1705 la carn ja s’havia esquinçat. La península Ibèrica es va convertir en l’escenari del segon gran conflicte d’abast europeu. No seria el darrer cop. Anglaterra hi va apostar fort. Les seves classes dirigents ambicionaven la postració definitiva de l’imperi hispànic. I els calia tota la força disponible. En aquell context de deliri bèl·lic, van proposar –quasi es pot dir que van imposar- a Escòcia la unificació dels exèrcits en un sol comandament. I la centralització de les institucions polítiques a Londres. Escòcia i Anglaterra compartien rei (o reina) des de cent anys abans. Però cada Estat actuava de forma independent. Amb la creació del Regne Unit, el 1707, els escocesos van perdre una part de la seva independència. En benefici d’una nova entitat que en teoria era el resultat de la Unió, però que a la pràctica era un monopoli d’Anglaterra. 

Les colònies de Virgínia, Carolina, Tennessee i Geòrgia –al sud dels futurs Estats Units- es van omplir d’escocesos

Va ser una unió desigual. Com un matrimoni entre un hereu ric i una cabalera pobra. Atractiva però pobra. El 1707 Anglaterra –amb Gal·les i Irlanda- tenia una població de set milions d’habitants. I Londres superava els sis-cents mil habitants. En canvi Escòcia ben just arribava al milió d’habitants. No tenia economia mercantil. Un desavantatge que, progressivament, aprofundia les diferències. I en aquest context, Anglaterra va oferir a Escòcia participar en l’empresa colonial americana. Una oferta, en aquelles circumstàncies, irrebutjable. Amèrica era el somni de les classes humils europees. I de les oligarquies que, amb l’emigració popular, alleugerien la pressió social que posava en qüestió el sistema. Les colònies de Virgínia, Carolina, Tennessee i Geòrgia –al sud dels futurs Estats Units- es van omplir d’escocesos. 


Amèrica i Euskadi 

En canvi, el cas basc, va ser diferent. Els bascos ja participaven activament en l’empresa colonial americana. Eren l’elit colonial en els principals ports de l’Amèrica hispànica. Ells van ser els veritables difusors de la llengua castellana a les colònies. Si més no, ells la van convertir en la llengua franca –la llengua comuna-. En un mosaic cultural en què el castellà –que només era la llengua de l’administració- convivia amb el gallec, l’asturià, l’euskera, l’holandès, el portuguès, i fins i tot el català. Els bascos de les colònies –en la seva qualitat de comerciants- també van contribuir poderosament a la mercantilització d’aquelles societats. Una aproximació als models anglesos i holandesos que va aportar –a més de negocis- un intercanvi d’ideologies que tenien la seva correspondència a Bilbao, a Bermeo o a Lekeitio.

Es pot entendre per què les elits basques –a diferència de les catalanes- van donar suport al Borbó quan va esclatar la Guerra de Successió hispànica. Els negocis no han estat mai amics de les aventures. I la pretensió de l’arxiduc Habsburg tenia molt d’aventura. Si més no, més enllà dels països de la Corona Catalano-aragonesa. A més, comptava el fet que el Borbó havia arribat a les Espanyes amb una aura de modernitat  -regeneració a la francesa que va decebre de forma immediata- i que aparentment resultava molt atractiva als interessos bascos. Únicament, per les sospites molt fundades que tenien, es van apressar a posar-lo sota l’Arbre de Gernika i fer-li jurar els Furs, cosa que equivalia a dir mantenir la independència política i econòmica de Bascònia. Sobretot per comerciar amb Anglaterra, fins i tot en estat de “casus belli”.

La ciutat de Barcelona el 1575

Catalunya i Anglaterra

A Catalunya, en aquells anys, la destil·lació d’alcohols s’havia convertit en un sector punter. Anglaterra i Holanda –i les seves colònies- eren els principals mercats. A diferència d’Euskadi, l’arribada del Borbó va ser interpretada com una veritable amenaça. L’eix borbònic París-Madrid era una invitació a reobrir la ferida dels Trenta Anys. En cas de guerra les prohibicions de comerç amb països enemics eren sistemàtiques. Això havia de significar l’ensorrament del sector vitivinícola -productor agrari, industrial destil·lador i comerciant exportador. I també del sector tèxtil, que rivalitzava en importància amb els alcohols. Pel que fa a la draperia catalana, que s’havia d’abastir de matèria primera passant –i pagant- pel monopoli de Sevilla, no podia competir amb la francesa que l'obtenia directament de les colònies.

Passats 300 anys, una decisió anglesa –el Brèxit- desbrossa –de nou- els camins de la història. I espolsa vells tractats internacionals incomplerts i oblidats

El 1705 Catalunya va signar un pacte amb Anglaterra –el Tractat de Gènova- que tenia tant de polític com d’econòmic. Perquè garantia la importació de cotó i l’exportació d’alcohols. I l’abolició del monopoli castellà. La puixança del sector industrial català. I perquè contemplava la possibilitat que Catalunya esdevingués una República sota protecció britànica. El mateix sender que havien caminat els holandesos cinquanta anys abans per independitzar-se de l’imperi hispànic. El vell somni de l'Holanda de la Mediterrània. Passats tres-cents anys, una decisió anglesa –el Brèxit- desbrossa –de nou- els camins de la història. I espolsa vells tractats internacionals incomplerts i oblidats. A Catalunya i a Euskadi les mirades, aquests dies, estan atentes als moviments escocesos. I als passos del seu Parlament i de la seva primera ministra.