La setmana ha portat una nova onada d’exiliats catalans investigats en el cas Tsunami i expulsats del seu país per una maquinària judicial que, set anys després, encara continua instal·lada en allò que José Antich en deia, en un article recent, “un estat de terror damunt ciutadans lliures”. La pancarta d’Òmnium penjada a l’aeroport del Prat resumia, amb contundència, la gravetat d’aquesta situació: “protestar a Espanya és terrorisme”. Malgrat el temps passat i la brutalitat integral exercida contra l’independentisme, la voracitat de la justícia ideològica per mantenir la repressió és tan desmesurada, com la impunitat amb què la practica. Tot i haver perdut totes les escomeses judicials contra l’exili en els tribunals internacionals, que no han comprat les extorsions als drets democràtics que intenten els jutges espanyols, han continuat actuant a Espanya com si fos un país extraterrestre, allunyat de la lògica democràtica europea. I les darreres decisions, amb la brutal banalització del terrorisme, arriben al deliri. És evident que la justícia ideològica no només és l’instrument més eficaç del Deep State per mantenir la repressió i la destrucció de drets civils, sinó també és el braç executor de la venjança. Aquest és el sentit del cas Tsunami, reinventat i forçat fins a límits inimaginables: castigar els qui han gosat enfrontar-se a Espanya. Per molt que estiguem al segle XXI, tots aquests personatges continuen actuant amb la mateixa mentalitat depredadora i colonitzadora amb què varen destruir els nostres drets el 1714.

Alhora que la justícia patriòtica perpetrava el seu darrer disbarat, l’exili ha sumat un altre èxit en la seva batalla internacional: l’advocat del Tribunal de Justícia de la UE ha assegurat que l'Eurocambra va "violar el dret de la Unió" en deixar Puigdemont i Comín sense escó, i proposa al TJUE que sentenciï en aquest sentit. Deixa doncs clar, com no podia ser altrament, que l’escó l’atorga el sufragi universal, i no les imposicions ideològiques de la JEC espanyola, un altre dels instruments més eficaços en la retallada de drets dels representants independentistes. La victòria de Puigdemont i Comín, de la mà de l’advocat Boye, torna a posar en evidència allò que fa més de sis anys que sabem: que la repressió espanyola està fora de la lògica penal europea i fora de la cultura democràtica que la inspira.

Sumant totes dues notícies, sorgeix una conclusió rotunda: l’exili s’ha demostrat l’únic camí possible per protegir la llibertat de molts independentistes, i l’única opció per aconseguir driblar la repressió judicial espanyola. I cal recordar-ho perquè durant molt de temps, des de files independentistes i republicanes, s’ha menyspreat, caricaturitzat i fins i tot criticat el paper de Puigdemont en la lluita internacional, malgrat que ha estat l’única opció per mantenir viva la causa catalana. En aquest sentit, el retorn del president adquireix una enorme importància, perquè tanca una etapa de resistència amb èxit, i permet obrir una etapa nova de lluita en la causa de la nostra llibertat.

El diable està en els detalls, i els d’aquest cartell són ben sucosos: internacionalisme tronat, acceptació del vel opressor islàmic i desaparició total de qualsevol identificació catalana

Pel que fa a la causa catalana, una darrera qüestió que podria semblar menor, però que és el símptoma inequívoc del procés de desnacionalització que mai no s’atura i que sovint es perpetra des de les anomenades files progressistes. La darrera, el cartell de Sant Jordi escollit enguany per l’Ajuntament de Barcelona. Dissenyat pel dissenyador Pau Gasol Valls, té tots els elements d’una festa amorfa, sense cap símbol identitari que la vinculi a una cultura i a una nació, ni tan sols una simple senyera institucional i ben ordenadeta. Només persones que passen per les Rambles i que podrien pertànyer a qualsevol ciutat de qualsevol país, en la línia políticament correcta d’una Barcelona sense pàtria, ni memòria. Tan sols un detall que no pot faltar en la correcció política: una de les persones dissenyades és una dona que porta un hijab i aquest és l’únic símbol identificable, convertit en la metàfora de la progressia multicultural, multibonista i multipunyetes. El hijab sí que es pot posar en un cartell de Sant Jordi, però una senyera, Déu me'n guard, no fos cas que semblés massa català.

És menor? Probablement, no endebades hi ha gestos més greus que erosionen i danyen la nostra identitat, però ja sabem que el diable està en els detalls, i els d’aquest cartell són ben sucosos: internacionalisme tronat, acceptació del vel opressor islàmic i desaparició total de qualsevol identificació catalana, i així anem reduint les senyes d’identitat pròpies al capítol de “coros y danzas”. No, no és menor, és intencionat i la intenció és ben clara, en un procés de desnacionalització de Catalunya, alhora que es consolida minuciosament l’espanyolització. En aquest sentit, cal recordar una evidència: la lluita de molts de nosaltres no neix de la voluntat de tenir un estat, sinó de salvar la nació, agredida per tots els flancs des de fa tres segles. L’estat en pot ser la solució, però la causa és la nació, la seva identitat, la seva llengua, la seva memòria. Si perdem la nació, de poc en servirà tenir l’estat. No equivoquem, doncs, el sentit de la lluita.