Després de les proves trobades per l’exèrcit d’Israel a Gaza, no hi ha cap mena de dubte que l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient, la UNRWA, ha estat la tapadora de Hamàs. Perquè no tan sols alguns dels seus treballadors van participar activament en l’atac del 7 d’octubre, sinó que sota mateix de la seu de l’organització en teoria humanitària hi havia un túnel que albergava secrets del grup terrorista i que s’abastia directament de l’electricitat de l’edifici, on a més va aparèixer tota mena d’armament. Per no parlar dels camps d’entrenament de Hamàs al costat d’instal·lacions de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), de les escoles que en depenien, convertides en magatzems d’armes, punts de llançament de coets o boques de túnels, dels hospitals que també eren feus de la banda terrorista o de les ambulàncies que feien servir de transport els mateixos milicians.

En un territori tan petit com la Franja de Gaza i tan densament poblat, no pot ser que ningú, i menys la UNRWA, no sabés què hi passava. És una excusa gens creïble que deixa més en evidència qui l’empra, com han pretès els responsables de l’organització. Per força no només n’estaven al cas, sinó que resulta que formaven part de tot l’entramat terrorista. Durant molt temps, des que Israel va desocupar la franja el 2005 i Hamàs va guanyar les eleccions el 2006 —fa gairebé vint anys—, tots els recursos econòmics que hi han destinat la UNRWA, provinents dels estats que la sufraguen, o directament els Estats Units, la Unió Europea (UE) i altres actors internacionals han servit, no per millorar el benestar de la població, sinó per construir una xarxa de terror que no tenia altre objectiu que destruir Israel. A la banda terrorista els ciutadans palestins no li han importat gens ni mica. Al contrari, els ha utilitzat en benefici propi.

L’únic responsable del patiment del poble palestí és Hamàs —i la resta de grups armats que pul·lulen al seu voltant—, que ha malbaratat els ingents recursos econòmics rebuts de tercers durant tots aquests anys, en lloc de destinar-los al que tocava.

És per tot plegat que ja era hora que alguns països hagin decidit congelar les aportacions econòmiques a la UNRWA, com a mínim fins que no s’aclareixi la magnitud de la complicitat amb Hamàs i es depurin responsabilitats. Entre elles les dels dirigents de l’organització, però també la del mateix secretari general de l’ONU, el portuguès António Guterres, que tan sectàriament està conduint l’organisme internacional des que es va produir l’atac a Israel el 7 d’octubre. I assumir responsabilitats en aquest cas passa per la dissolució de l’organització suposadament humanitària i la dimissió del cap de l’ONU. Res que no sigui això no retornarà el prestigi a un ens que, per culpa d’uns quants, ha quedat greument tocat per la connivència amb el grup terrorista: la imatge de material amb l’anagrama de la UNRWA a mans de Yahya Sinwar, líder de Hamàs a Gaza, és devastadora per a la reputació de l’ONU.

De fet, aquest conflicte posa en entredit el paper mateix de l’ONU. Tant que, un cop acabat, hauria de ser inevitable que en sortís una reformulació que corregeixi les immenses llacunes que han quedat al descobert i que doni un sentit d’utilitat real a una existència cada vegada amb més ombres que llums. Altrament, romandrà com un organisme anacrònic i caduc que difícilment tindrà cap viabilitat de futur. També caldrà revisar el paper de les ONGs que operen en territori palestí —inclosa Cisjordània— i que han mostrat un biaix completament antisemita i els recursos de les quals han anat a parar igualment a les arques dels terroristes. El cas d’anuència més clamorós és el de la Creu Roja, que no tan sols no ha estat capaç d’ocupar-se de l’estat dels ostatges, sinó que, a més, ha posat descaradament els seus mitjans, siguin humans o siguin materials, a disposició de Hamàs.

Així mateix, hauran de retre comptes la UE i alguns dels estats que en formen part, per la persecució que han emprès contra Israel, oblidant les atrocitats comeses per la banda armada: a un se’l censura per defensar-se i a l’altre se l’aplaudeix, per activa o per passiva, per atacar. Especialment ridícul és el paper de l’alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, clamant perquè Europa i els Estats Units deixin de subministrar armes a Israel. O el d’estats com Espanya, demanant a la UE que revisi el conveni d’associació amb Israel i, si s’escau, el suspengui. En tots els casos l’argument adduït és la violació de drets que es registra a Gaza. I la rèplica és si potser Hamàs no en va violar cap el 7 d’octubre amb les salvatjades mai vistes que va arribar a fer, únicament comparables a la barbàrie de polítiques d’extermini.

Qui és que realment està cometent genocidi i violant el dret humanitari internacional? És cert que hi ha molts palestins innocents que pateixen, però no ho és menys que n’hi ha molts més que són còmplices de les barbaritats perpetrades pels terroristes, que les victoregen i les animen. Però l’únic responsable del patiment del poble palestí és Hamàs —i la resta de grups armats que pul·lulen al seu voltant—, que ha malbaratat els ingents recursos econòmics rebuts de tercers durant tots aquests anys, en lloc de destinar-los al que tocava. Si ho hagués fet, avui Gaza seria un dels racons més desenvolupats del planeta i no l’erm, no tan sols físic, també intel·lectual, en què l’ha convertit. De fet, Israel, quan se’n va anar, va abandonar una infraestructura d’hivernacles en perfecte estat per produir fruita, verdura, flors... que hauria estat una font de riquesa per a la franja, però que Hamàs senzillament va destruir.

Hamàs ha dilapidat, en fi, les generoses donacions internacionals que, en forma de prestacions públiques o d’ajudes privades, provenen, al seu torn, de les butxaques dels contribuents, molts dels quals s’hauria de veure si estan d’acord que part dels seus impostos s’hagin destinat a aquestes bestialitats i, el que és més greu un cop se sap tot el que se sap, que s’hi continuïn destinant encara. És per aquest motiu que tants estaments del món occidental hauran de donar explicacions per les males companyies que han triat i rectificar uns capteniments que, més enllà de l’estètica woke, no s’aguanten per enlloc.