Aquesta setmana s’ha fet viral un vídeo en què un periodista de TVE interviua un turista a tocar de la platja barcelonina. Preguntat sobre què li plau més de Barcelona, el guiri dispara els tòpics més espanyolitzats i xarons sobre allò que resta de la nostra ciutat (“me encanta la playa, el agua limpia y fría, el buen tiempo, y también la comida, el barrigón”) mentre, al fons de la imatge, veiem com un conciutadà (racialitzat) li manga la bossa a un dissortat conciutadà (no racialitzat) que s’havia distret mirant la carnassa femenina a la sorra o qui sap si la bellesa de l’horitzó. En un nivell mandrós de consciència, els habitants de Twitter han rigut de valent amb la paradoxa lícita entre la visió idíl·lica d’una ciutat abocada a la felicitat del mar i l’aparent degradació del benestar als carrers –allò que els cursis anomenen “la marca Barcelona”–, última responsable del furt en qüestió.

Però les dicotomies, com ens ensenyaren Hegel i els ploms dels seus alumnes psicoanalistes, sempre amaguen una tercera persona oculta. En aquest cas, el subjecte absent seria el policia que hauria d’haver interceptat el pispa per dur-lo a comissaria, indret del qual (per allò dels laberints del dret penal enemic) en sortiria la mateixa tarda. Aquesta és l’absència perversa de l’equació d’una imatge mitjançant la qual la majoria dels piulaires poden permetre’s riure, bo i exigint més presència policial al carrer, sense que la seva ànima progressista tremoli de contradiccions. El cas no és exclusiu del cap i casal; davant la previsible degradació dels espais urbans en els propers anys de crisi, hom té ganes de veure més porres al carrer. A casa també ens passa: quan, accidentalment i inaudita, veiem agents de la Urbana patrullar pel Call, ens agafa una il·lusió que fins i tot els besaríem.

El comú de la tribu busca un policia que posi ordre a les nostres vides, conscient que el desig en qüestió només pot saciar-se a través dels canals habituals de l’autonomisme. L’ordre, en definitiva, sempre acostuma a ser una imposició espanyola

Barcelona busca un policia, un home d’autoritat que acabi amb tanta disbauxa. Fins i tot diria que Catalunya es troba en el mateix anhel d’autoritat. Quan el país malda per acabar amb la xerinola a través dels uniformats la cosa, no falla, sempre acostuma a preludiar la campanya d’un convergent com déu mana. Només així s’explica que hagin transcendit notícies com les plantacions de marihuana del progenitor del Molt Honorable Aragonès o que fins i tot els periodistes colauers de BTV comencin a fer públiques tot d’estadístiques de l’auge criminal a Barcelona. Lentament, tot això acaba contagiant la ciutadania, nostàlgica d’un home amb l’autoritat del major Trapero però sense les seves contrastadíssimes ganes de detenir els nostres mandataris en cas d’independència efectiva. A força de lloar el CNI, el pobre Major s’ha exclòs definitivament del club de màrtirs processistes.

En el fons, la resurrecció de Trapero és explicable i no té res a veure amb la manca de justícia que, a parer de l’il·lustríssim agent, hom ha tingut amb les víctimes dels atemptats de la Rambla. A la mínima que pot, Trapero recorda als seus jutges absolutoris que van fer bé allunyant-lo de la garjola i descartant-lo com a sediciós. De cara als nostres enemics, no hi ha res millor que comptar amb un cap de policia que mai no els falli. Si avui cal lloar el CNI, amén Jesús i tira endavant. Si demà cal fer costat a la vara de comandament de Felip VI, doncs tu fot-li. En el fons, el Major dels Mossos expressa millor que ningú el destí dels polítics catalans després del 155, un paperot que passa per la submissió més vergonyosa; però a diferència dels nostres líders Trapero si més no té la decència de no fer-se l’abrandat ni el patriota. Esquerra i Convergència fan igual i, de fet, ens costen molt més cars.

La situació resultant de tot plegat és típicament nostàlgica, ergo catalana. El comú de la tribu busca un policia que posi ordre a les nostres vides, conscient que el desig en qüestió només pot saciar-se a través dels canals habituals de l’autonomisme. L’ordre, en definitiva, sempre acostuma a ser una imposició espanyola. Amb la qual cosa, finalment, s’acaba tolerant la disbauxa a risc de fer conya amb un pobre senyor que busca la seva bossa furtada, quasi a llàgrima viva, a tocar de la nostra esplèndida platja. Ideal per a visitants.