Amb el Brexit perdem una gran democràcia liberal i complidora d’acords. No obstant això, a Brussel·les ja han fet el dol i miren endavant. Tres anys llargs de psicodrama a Londres han convertit molts alts càrrecs comunitaris en brexiters.

La Comissió Europea demostra autoconfiança amb una oferta generosa: un acord comercial sense aranzels, sense quotes i sense dúmping. Un tracte especial a un soci imprescindible. Brussel·les manté l’esperança del reingrés del Regne Unit a mitjà o llarg termini. Donarà suport a la meitat ―o més― de britànics que també ho desitgen i ja hi treballen.

El vot remain s’assembla al vot proindependència a Catalunya. S’aproxima al 50%, concentrant-se a les capes més dinàmiques de la societat: els més ben formats, els joves, les zones pròsperes, àmplies classes mitjanes i mitjanes-altes. Com el Brexit, l’unionisme atrau els més rics, perquè se’n beneficien, i els més pobres, perquè no són conscients de com els perjudica.  

Boris Johnson arrasà en les eleccions del desembre perquè ciutadans i empreses estaven tips d’incerteses. Johnson els proposà un lema molt atractiu, però fals: "Get Brexit done" ("Acaba el Brexit").

El Brexit no ha acabat el 31 de gener. Ni tan sols ha començat! El comerç flueix, s’aplica la legislació comunitària i els europeus es mouen lliurement. El veritable Brexit arribarà al final del període de transició, el 31 de desembre d’enguany o com a màxim del 2022, si es concedeix una extensió per unanimitat.

Els últims tractats de la Unió Europea han trigat uns 6 o 7 anys de mitjana. Amb Mercosur fa més de 20 anys que negociem. Resulta molt optimista confiar a concloure un acord amb el Regne Unit en mesos o fins i tot un parell d’anys.

La sortida del Regne Unit comportarà un menor creixement econòmic i reducció d’intercanvis. Pot sortir molt cara a Anglaterra, perquè dispara la probabilitat de la independència d’Escòcia i de reunificació irlandesa

Un cop consumat el Brexit, els britànics no només perdran la pertinença al mercat únic, sinó que seran exclosos d’una quarantena d’acords comercials europeus, incloent països per a ells prioritaris com el Canadà i el Japó. Quedaran a la intempèrie.

Hauran de tancar pactes propis ràpidament per mantenir l’accés a mercats clau, a la vegada que breguen amb la UE. Només podran oferir un mercat de 60 milions de consumidors i no 450. Sense haver negociat cap acord comercial en gairebé 50 anys, perquè van cedir aquesta competència el 1973. Experts britànics sí que ho han fet, però com a funcionaris europeus. La seva opinió pública no és conscient de l’abast d’aquests reptes.

Londres persegueix un acord comercial urgent amb Tòquio, que li demana que aixequi les restriccions a importacions de productes de Fukushima que imposà Europa. Quan el Partit Conservador esgrimia l’eslògan “Take back control” (“Recupera el control”), s’imaginava una altra cosa.

No hi haurà rebaixes per part de la UE. Les quatre llibertats a la base de la integració continental (lliure circulació de béns, persones, serveis i capital) que han acceptat països com Suïssa i Noruega, ultrapassen el que el Regne Unit està disposat a assumir de moment. Per tant, hi haurà un Brexit dur. El comerç quedarà sotmès a controls duaners en el millor dels casos: acord comercial sense aranzels ni quotes ni dúmping. Si no hi ha tracte, les Illes Britàniques passaran a ser un país tercer amb qui s’aplicaran les regles mínimes de l'Organització Mundial del Comerç. Com si fos Papua Nova Guinea. La cabdal diferència és que la UE suposa el 45% de les exportacions britàniques i el 53% de les seves importacions.

Un retret al Brexit és que és un projecte antic. Com la tàctica anglesa de predisposar uns països europeus contra els altres, que podria tenir sentit en segles passats. Després de la II Guerra Mundial, els grans països europeus s’adonaren que eren massa petits per seguir sent rellevants, i decidiren unir-se. El Regne Unit rebutjà el projecte perquè era supranacional. Quan va voler corregir aquest error històric, França el vetà i va haver d’esperar fins als anys setanta. Penso que comet un altre error. Torna al passat, mentre que les nostres economies integrades viuen una revolució digital, i el pes global d’Europa és encara menor.

La sortida del Regne Unit comportarà un menor creixement econòmic i reducció d’intercanvis. Pot sortir molt cara a Anglaterra, perquè dispara la probabilitat de la independència d’Escòcia i de reunificació irlandesa. Ha produït un efecte vacuna entre els Estats Membres.

El Brexit significa la major crisi interna de la Unió Europea. Presenta una bona ocasió per reflexionar sobre la seva raó de ser i els seus objectius. A la base del projecte europeu hi figuren la democràcia i els drets humans. Si vol romandre fidel a aquests principis fundadors, haurà de defensar els drets fonamentals també de ciutadans catalans. Ha mirat cap a un altre costat, tot confiant que la crisi de l’estat de dret a Espanya desapareixeria tota sola. Però continua. El Tribunal de Luxemburg ha marcat un punt d’inflexió el 19 de desembre del 2019, en dictaminar que un eurodiputat català, amb immunitat, havia de sortir de la presó, i que diversos europarlamentaris catalans més havien de ser reconeguts com a tals.

Aquesta tendència es refermarà. Per molt que a la UE li disgusti l'independentisme. S’hi juga l’ànima.