Aquesta setmana, Nayib Bukele ha "militaritzat" les escoles d'El Salvador. Tallades de cabells obligatòries, uniformes impecables, directors que revisen personalment cada estudiant, "dilluns cívics" amb himnes i banderes. Una mesura que ha dividit opinions: és autoritarisme disfressat o una resposta desesperada la pèrdua total de valors?

La qüestió és que Bukele ha posat el dit a la nafra d'un problema que tots veiem, però que ningú no s'atreveix a anomenar: hem perdut completament l'educació bàsica. I no parlo de matemàtiques o llengua. Parlo de saber estar, de respecte elemental, de normes de convivència.

Ho tenim davant dels nostres ulls cada dia: gent que es crida a la cua del supermercat per nimietats, discussions perquè un gos borda, o per un lloc per aparcar, gent que s'insulta i amenaça a xarxes socials com si fos un esport, que converteix qualsevol discussió en un camp de batalla. Quan comencem a creure que tenir raó ens dona dret a ser maleducats?

El problema, segons la meva humil opinió, és que les democràcies necessiten ciutadans educats. No em refereixo a títols universitaris, sinó a una mica més bàsic: la capacitat de discrepar sense destruir, de conviure amb qui pensa diferent, de resoldre conflictes sense convertir-los en guerres personals.

Mentre Bukele experimenta amb disciplina militar, nosaltres continuem amb les nostres "pedagogies toves" que han fracassat estrepitosament. Hem passat de l'autoritat al llibertinatge, sense comprendre que quan es vol donar llibertat, cal presentar-la amb grans dosis de responsabilitat. El resultat està a la vista: generacions que confonen llibertat amb salvatgisme. La manca de respecte als grans, als altres en general, i pensar que tenir raó et dona carta blanca per maltractar qualsevol.

Autoritat sense autoritarisme, límits sense repressió, educació sense adoctrinament. Perquè una societat que no educa els seus ciutadans està condemnada a elegir entre el desordre i el totalitarisme

No dic que la solució sigui militaritzar les escoles, però sí que em sembla que cal una reflexió profunda, tant a nivell individual com a col·lectiu. L'educació neix de la família, es reforça a l'escola i en l'entorn social.

I no em sembla que sigui només un problema dels més petits, ni dels adolescents. És que la gent adulta té els nervis a flor de pell, s'arriben a dir barbaritats sense mesurar les conseqüències, ni qui no pugui ser present. Hi ha una tendència a esbroncar-se, sense educació ni respecte, per qualsevol cosa. I alhora, quan toca reclamar, amb raó, molts callen perquè semblen haver assumit que reclamar els teus drets suposa passar un tràngol. És normal, perquè si l'altra part reacciona "de qualsevol manera", és molt complicat resoldre conflictes en aquest ambient.

Alguna cosa haurem de fer quan veiem que cada vegada més gent és incapaç de mantenir una conversa civilitzada, que qualsevol contrarietat genera explosions desproporcionades, que hem normalitzat l'agressivitat com a manera de relacionar-nos. El pèndol, com deia abans, comporta que molts no vulguin dir res davant d'una injustícia, per por del que pugui venir després.

La democràcia no funciona amb salvatges. Requereix ciutadans que sàpiguen escoltar, que tolerin la frustració, que entenguin que els seus drets acaben on comencen els d'altres. Si no recuperem aquests mínims civilitzadors, acabarem elegint entre el caos o la mà dura. Entre el caos i l'ordre, li sona?

El cas Bukele és un mirall incòmode: mentre uns apliquen disciplina autoritària, d'altres no n'apliquem cap. Quin dels dos extrems és més perillós per a la convivència democràtica?

La resposta està en l'equilibri que hem perdut: autoritat sense autoritarisme, límits sense repressió, educació sense adoctrinament. Perquè una societat que no educa els seus ciutadans està condemnada a elegir entre el desordre i el totalitarisme.