El Govern de Pedro Sánchez ha presentat al Congrés el decret Òmnibus que incorporava l’augment de les pensions i moltes altres coses sabent que no seria aprovat, no per les pensions, sinó per tot allò altre. El cap de l’Executiu ha fet conscientment un ús fraudulent de la Cambra per enganyar la gent, amb el suport dels mitjans oficialistes i de periodistes que no tenen vergonya. Es tractava de convèncer l’opinió pública que els grups de l’oposició són gent tan dolenta que volen que els jubilats passin fam. A Catalunya, s’han apuntat a la farsa els corifeus d’ERC i Comuns però centrant l’atac en Junts per Catalunya, a qui tenen més mania que al PP.

En general, la gent és massa confiada en els poders públics, però tot té un límit i les pensions són quelcom sagrat i la gent no sempre es llepa el dit. Els jubilats han rebut una carta on se’ls comunica l’increment i ja l’han cobrat aquest mes. Un nou decret sense trampes serà aprovat també amb els vots de l’oposició, perquè ningú vol passar com escanyapobres i menys contra la gent gran. El que no prosperarà serà la “suspensió dels desnonaments i llançaments per a les famílies vulnerables sense alternativa residencial” que l’oposició ha relacionat amb el fenomen okupa. El resultat és que l’oposició no ha sortit perdent amb els pensionistes, que ja han cobrat, i ha sortit guanyant amb els propietaris i la gent que expressa la seva preocupació pel fenomen okupa, que segons algunes enquestes arriba al 34% de la població. A Podem i els Comuns Sánchez també els ha pres el pèl, fent veure que complia un compromís en presentar la iniciativa, però sabent que no seria aprovada.

Cada cop és més evident la deriva del debat democràtic, transformat en una mena de concurs televisiu no cercant pas el millor, sinó qui és més capaç de demostrar que els adversaris són pitjors, plantejant un sil·logisme fal·laç atès que el fet que “els altres” siguin dolents no assegura la bondat pròpia. Les qüestions de fons queden amagades quan l’agitació i la propaganda monopolitzen l’espai mediàtic prenent els ciutadans per idiotes. Com tot plegat acaba resultant un espectacle allunyat de la realitat, de particulars disputant-se el negoci, el que s’ha descrit com la privatització de la política, no ha d’estranyar que la gent s’hi fixi en demagogs nous només pel fet que prediquen un canvi encara a risc que sigui a pitjor.

Amb el decret òmnibus, Pedro Sánchez ha fet un ús fraudulent del Parlament espanyol només per enganyar la gent fent-li veure que els grups de l’oposició volen matar de gana els pensionistes

Un exemple de la politiqueria dominant és la reacció automàtica de carregar les culpes als altres davant de qualsevol desgràcia. La consellera Paneque ha responsabilitzat els Governs de CiU de l’abandonament de Rodalies, quan Rodalies sempre ha estat competència de l’Estat i la major part del temps de governs socialistes. Des de l’oposició, l’actitud és la mateixa, vinga a demanar dimissions, com si les dimissions resolguessin el problema. I la consellera Paneque també ha rebut injustament. L’important no és què ha passat, per què ha passat i què es pot fer perquè no torni a passar i les coses funcionin millor. La prioritat és humiliar el contrincant exposant-lo políticament derrotat.

El Partit Popular és incapaç d’oferir alternatives a gaire res, però no fa altra cosa que demanar la dimissió dels ministres i del cap de l’Executiu. Ara ha insistit arran de la tragèdia de l’AVE a Adamuz, quan va ser principalment el govern de José María Aznar qui va dissenyar una xarxa radial d’alta velocitat insostenible i absurda des de tots els punts de vista, tret del negoci que van fer les constructores i els amics que van cobrar les comissions.

El conseller Dalmau proposa “un pacte país per la refundació  del sistema de Rodalies de Catalunya”, però poca refundació i poc pacte hi pot haver si la premissa innegociable és l’eterna continuïtat de Renfe

A Catalunya, tothom ha demanat la dimissió de la consellera Sílvia Paneque qui, més enllà de la demagògia pròpia del moment encara no té gaire culpa. Només que pertany a un partit compromès en evitar tant com pugui qualsevol informació que perjudiqui o que no agradi al PSOE, per cert partit corresponsable amb el PP de la manca d’inversions a Catalunya. I no sembla que vulguin canviar gaire atès que aquesta mateixa setmana, PSC, PP i Vox han tornat a fer front comú contra el concert econòmic per Catalunya.

No és cap novetat la posició del PSC i això tampoc canviarà, amb la consellera Paneque i amb qualsevol altre conseller mentre governin els socialistes aquí i allà. Fa setze anys que el conseller Nadal, quan encara era socialista, va presumir d’haver aconseguit el traspàs de Rodalies però sense trens, ni vies, ni catenàries ni personal i amb una pluja de milions que, com totes, es va esfumar. El drama de Rodalies no depèn d’un govern o l'altre, és un problema estructural, de la concepció territorial de l’Estat i una variable constant com és el monopoli de Renfe, considerat estructura d’Estat, d’Estat espanyol, és clar, que aplica la concepció radial de l’Estat i un tractament a Catalunya que en aquest àmbit és de categoria colonial.

En aquest sentit, la petició de dimissió de la consellera Paneque, formulada per Esquerra Republicana, resulta especialment cínica, quan ha estat ERC qui ha presumit d’haver pactat un traspàs de Rodalies a la Generalitat, segons el qual, qui tindrà més poder de decisió seran els delegats de Renfe a l’empresa mixta i condemnarà Catalunya a no tenir cap altre operador que no sigui el monopoli públic espanyol. És evident que a ERC li costa cada vegada més justificar el seu suport als socialistes i, de tant en tant, Oriol Junqueras ha de fer-se el milhomes perquè no li passi com a tots els seus antecessors, que van ser defenestrats per la rebel·lió de les bases. Tanmateix, el que està escrit queda escrit i l’acord signat amb el PSOE per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, no deixa dubtes, inclou una clàusula que diu textualment que “les diputades i diputats d’ERC donaran suport a la investidura de Pedro Sánchez i, en paral·lel al compliment dels compromisos adquirits en aquest acord, donaran estabilitat a la legislatura”. I en aquesta línia la direcció del partit no ha trobat més argument que apuntar-se el mèrit de reincidir amb una nova pluja de milions. Ara seran 1.600 que se sumaran als 6.400 promesos...  que per descomptat haurien de gestionar Adif i Renfe!!!

Quan l’establishment català, tant moderat com és, dona un cop de puny a la taula i recorda un dèficit en infraestructures de 40.000 milions d’euros, potser seria hora que els representants polítics dels catalans deixin d’amagar el cap sota l’ala i ja que són espanyols que es facin valdre i exerceixen com ho farien els madrilenys

El conseller Dalmau, en funcions de president, fent referència a aquest acord de nova pluja de milions va treure pit en comparèixer al Parlament tot proposant un acord de país “per la refundació del sistema de Rodalies de Catalunya”, però difícilment es pot refundar res si la premissa és que tothom ha d’acceptar que refundi Renfe manant des de Madrid, inclús com s’ha vist aquests dies, per sobre del Govern català. De fet, el document del pla de Rodalies el signen Adif, Renfe i el Govern d’Espanya.

La situació de Rodalies és greu i requereix mesures urgents a curt termini per restablir la mínima normalitat al servei, però el que cal sobretot són canvis estructurals. Ep!, que no poden esperar la independència de Catalunya com ara tornen a proclamar els seus partidaris també aprofitant l’avinentesa per fer propaganda. El desastre és tan evident que totes les entitats que apleguen el sector empresarial han aixecat una veu unànime, recordant que el dèficit d’inversions en infraestructures arriba als 40.000 milions d’euros. Això no va de finançament autonòmic. Més important és la desinversió de l’Estat, per no dir directament hostilitat. Fins i tot La Vanguardia proclama en portada que Adif a penes executa la tercera part del pressupost.

Quan l’establishment català, tant moderat com és, dona un cop de puny a la taula potser seria hora que els representants polítics dels catalans, deixin d’amagar el cap sota l’ala. Atès que, almenys administrativament, els catalans són tan espanyols com els madrilenys, i atès que l’actual govern espanyol necessita més que mai el seu suport, és el moment de fer-se valdre i forçar els canvis legislatius i financers necessaris per resoldre el dèficit acumulat i refundar la xarxa ferroviària catalana, sense la Renfe és clar, que, al capdavall, tampoc no té personal que vulgui venir a Catalunya. Si s’ha creat una policia de bell nou, no serà més difícil crear un cos autòcton de maquinistes. Ara bé, cal ser realistes. Per tot això potser no cal la independència, potser n’hi hauria prou col·locant algú que hi entengui com Pere Macias de ministre de Transports, sempre que tingués ell o el govern català la clau de la caixa, perquè ja s’ha vist que les pluges de milions no fan créixer cap herba.