Quan llegiu aquest article, jo encara arrossegaré una ressaca. No de vi, sinó d'emocions. Ahir vam celebrar el nostre casament per sorpresa. En Pitu Roca va oficiar la cerimònia a casa de la meva sogra. Tots els convidats pensaven que venien a celebrar el nostre aniversari —que també—, però van acabar brindant pel nostre "sí".
—Els meus vestits de núvia tenen garantia perquè l'amor duri tota la vida —em va dir en Josep Maria Peiró.
Fa quinze anys ja me n'havia emprovat un d’aquest dissenyador que adoro. El vaig descartar perquè em casava al Duomo di San Gimignano i vaig acabar portant un vestit que s'assemblava més al d'una primera comunió —com la tradwife italiana que no vaig aconseguir ser— que no pas al de Carrie Bradshaw que portava ahir.
Per als qui penseu que soc incapaç de guardar un secret, aquí teniu la prova que us equivoqueu. Feia mesos que callava tant el tema del pregó de la Mercè amb el meu pare com el del meu casament secret. En Daniel i jo ens hem casat d'amagat. No ho vam explicar a ningú fins ahir. La gent creia que venia a celebrar el nostre aniversari, perquè, casualment, compartim data de naixement: ell en feia seixanta i jo quaranta-cinc. Ningú no sospitava res. I això era precisament el que volíem. Que ningú s'estressés —ni ens estressés— amb el vestit, els regals o tots aquells detalls que sovint acaben fent ombra al més important. Hem après dels errors. Som repetidors en això dels casaments. Hi ha gent que prefereix ser el primer amor; nosaltres preferim ser dels últims.
He trigat molt a reconciliar-me amb la idea de tornar-me a casar. El meu primer matrimoni em va deixar KO. Feia només cinc anys que m'havia divorciat, després d'un procés llarg i dolorós. Ja sé que les comparacions són injustes, però també són inevitables. Si miréssiu les fotografies del meu primer casament, pensaríeu que va ser perfecte. La realitat és que vaig viure tota la preparació amb una angoixa immensa. I la nit de noces ell va desaparèixer perquè havia d'acompanyar uns amics. Ni aquell dia vaig ser el primer plat. Jo, asseguda al llit, vestida de núvia, incapaç de descordar-me els centenars de botons de l'esquena, dormint sola, encara vestida i esperant algú que no va arribar. Potser per això aquest cop ho volia fer tot al revés. Fer la Pasqua abans de Rams. Sí, sí, ja hem fet els deures de la nit de noces. Vam signar els papers un dilluns de mitjan juny. Al matí, havia deixat els nens a l'escola i fins i tot havia anat a nedar per treure'm els nervis. Volia que fos un dia normal. O més ben dit: un dia nostre sense coses supèrflues que ens poguessin robar la calma i l’alegria. Perquè en Daniel és el meu marit i amb ell tot té un altre sentit. Ell és el meu refugi. I no només quan tinc fred. Una persona capaç d'abraçar les meves moltes imperfeccions sense intentar corregir-les. En un món tan obsessionat per l'aparença, ell és la meva veritat. Amb ell no necessito interpretar cap paper, ni fingir una versió millor de mi mateixa. Fa més de vint anys que ens estimàvem com amics amb una mica d’amor platònic. I quan el miro als ulls, continua apareixent aquell noi sense edat amb el qual gairebé ens vàrem fer un petó en aquella terrassa. Aquell petó que no vam gosar fer-nos aleshores va haver d'esperar molt de temps, fins que la vida ens va tornar a posar al mateix lloc mental. També sento la benedicció del seu fill, en Marc, a qui no vaig arribar a conèixer, però del que hem après com degustar la vida. Veure en Daniel estimar els meus fills com si fossin seus és un dels actes d'amor més profunds que he presenciat mai.
El meu marit Daniel és el meu refugi i amb ell tot té un altre sentit
—Amanyago els teus fills tot el que no he pogut continuar amanyagant en Marc.
No sé si davant d'una frase així toca plorar o somriure. Jo només sé fer una cosa: besar-lo i donar-li les gràcies.
Des de fora, pot semblar que soc jo qui li ha tornat l'alegria de viure. Però nosaltres sabem la veritat. És ell qui em regala els atacs de riure més grans de la meva vida.
—Casa't amb qui vulguis, mentre no et separis mai de tu mateixa —em va dir la meva mare.
He trigat anys a entendre què volia dir.
I ara sé que aquest és el meu veritable casament. No perquè sigui el segon, sinó perquè és el primer en què no he hagut de deixar de brillar per encaixar. Al final, quan et cases en segones núpcies —en el meu cas (o en terceres, en el cas d'en Daniel)—, no és només perquè creus que aquest cop anirà millor, sinó que parla de la teva fe a continuar creient en l’amor. Aquesta idea me la va regalar la també escriptora Marta Carnicero, que em va lliurar en mà el seu ram quan es va casar amb l’Òscar. Això, el primer estiu que érem parella amb el Daniel. El meu ram tampoc l’he llançat a l’atzar. L’he donat a la meva mare i hem aprofitat perquè, també de sorpresa, renovés els vots amb el meu pare per celebrar les seves noces d’or. No crec que, per qüestió de temps, els puguem atrapar, però és molt bonic tenir-los d’exemple de complicitat, paciència, humor i picardia. He descobert que la vida no és una cursa, sinó un viatge. Que el luxe no és allò que es fotografia, sinó allò que se sent. Que l'amor no és trobar algú que t'ompli, sinó algú davant de qui et puguis permetre estar sencera.
El fill gran d'en Daniel m'ha portat el ram, i l'anell de compromís va anar-lo a triar en Daniel amb la seva primera dona, amb qui ens avenim molt. Avui tinc un nou títol: el de "madrastra". M'encanta aquesta modern family perquè, amb l'edat, prefereixo les coses reals que les perfectes. I sí, som uns valents!
Hi ha vins que necessiten anys per arribar al seu punt just. Potser l'amor també. Malgrat que brindi amb el meu marit amb aigua, perquè és exalcohòlic. Es pot lluitar contra tot menys contra el desamor. Visca els nuvis!