El bitxet groc de Wuhan està a punt de generar un efecte en el país que fins i tot els polítics processistes havien aconseguit neutralitzar amb els seus xantatges i els seus jocs de mans. Com que la pandèmia no es pot jutjar moralment, ni es pot reduir a un fenomen local, anirà enfrontant els catalans al seu poder i al seu sentit de transcendència. 

Catalunya, que havia après a viure prescindint de l’ànima, es trobarà cada vegada més atrapada entre Espanya i les seves excuses. Donar-se peixet produirà resultats cada cop més pobres i grotescos, com es va veure a TV3 en l’entrevista a Junqueras. El bitxet groc de Wuhan fa una pressió especial en les persones que han cedit el seu talent a canvi d’una vida més o menys convencional o de reconeixements estèrils.

A tot Europa, la dissolució dels lligams col·lectius ha degradat la vida espiritual, però a Catalunya la situació colonial fa que les persones fugin amb més cofoisme d’allò que realment estimen. A Catalunya, l’esperit fa nosa perquè el talent no té camins preestablerts que no portin al cinisme. Ara, a mesura que la pandèmia s’allargui veurem com la gent pràctica, la gent que no sap defensar res seriosament, al final tendeix a deixar-se destruir per qualsevol cosa.

Tots aquests que diuen que la vida està sobrevalorada o que s’han d’assumir riscos perquè la vida continua haurien d’assegurar-se que més que una vida no tinguin una comèdia. Perquè la pregunta que ens fa la bestiola no és si volem viure o morir —total, no té una mortalitat de pel·lícula—. La pregunta que ens fa és si volem acabar de gastar-nos tot el que hem rebut de franc o volem deixar alguna cosa dreta darrere nostre.

No és només la democràcia que haurem de fer evolucionar, si no la volem veure convertida en una relíquia. La classe mitjana que li donava força també haurà de refinar-se, si vol sobreviure a les seves hipocresies. Jo només veig diferències tècniques entre la manca de planificació dels polítics i la gentada que ha fugit de Barcelona quan se li ha demanat sisplau que no sortís gaire de casa. 

Segur que els cotxes que divendres van marxar de la ciutat eren curulls de catalans bons i compromesos, igual de sants i màrtirs que Junqueras. Compte perquè la col·lecció d’autoenganys desesperats que va portar el país fins a l’ensorrada col·lectiva de l’1 d’octubre ara podria tenir conseqüències molt més personalitzades i devastadores.