Dilluns, sortint de gravar el podcast de la tertúlia del Bar del Rick, un dels cambrers del Velódromo em va preguntar: “Vindràs un altre dia d’aquesta setmana?”. Com que sempre estem de broma, vaig buscar instintivament el parany de la pregunta. De seguida vaig notar que el comentari no portava la punta habitual d’enginy, sinó més aviat una mica d’inseguretat i melangia. 

Ara tinc una targeta de visita a la butxaca de l’americana i no em decideixo a guardar les dades personals que porta impreses al telèfon. Fins ahir, les targetes em semblaven una nosa rància, una antigalla sense poesia. Ara veig que també es poden convertir en el testimoni d’un corrent de confiança, en el símbol d’un record modest però teixit d’afecte. Ja em temia, per les teves bromes, que vivies a Sant Cugat. 

Com més em miro la targeta més m’adono que, per bo que sigui l’esmorzar, al final sempre t’acabes enganxant a les persones. De sobte, em saben greu els cafès i els entrepans que m’han servit en d’altres bars de la ciutat i que han passat sense pena ni glòria. La targeta em recorda que fins i tot pagar pot resultar agradable, sobretot si hi ha algú que s’interessa moderadament per tu i que et fa riure mentre fas el sacrifici de rascar-te la butxaca.

Quan vaig començar a esmorzar al Velódromo, tenia poca feina i les coses no m’anaven, ni de lluny, tan bé com ara. Hi vaig arribar coix i espellifat, no sabria dir si com un ocellet caigut d’un niu o com un veterà de guerra enfollit pels cadàvers i les bales. La ciutat, i fins i tot el país, em resultava hostil o incomprensible. Estava cansat de buscar formes de servir a la humanitat sense sentir-me idiota. Hi vaig començar a anar només perquè em quedava prop de casa.

Un bar és com un port, un lloc entre la terra i l'oceà. La vida hi passa en una dimensió provisional o, en tot cas, mai del tot definitiva. Els bars són espais d’inspiració i convalescència. Quan no et veus amb cor de sortir a camp obert, et donen un marge de terreny neutral en el qual pots recollir-te o esmolar les eines. Mira si són un lloc franc, entre l’ordre i l’aventura, que van veure néixer el periodisme i la democràcia moderna. 

En un bar hi pots viure moltes coses però difícilment t’hi pots fer mal ―o més mal del que et faries en qualsevol altra banda―. Hi ha la imatge ingènua que els estrabul·lats van al bar a destruir-se, però en realitat van a trobar-se, a protegir alguna cosa que està a punt de trencar-se. Per això els assalariats s’hi reuneixen per criticar els amos, les dones hi flirtegen amb senyors que no voldrien pas a casa i els jubilats arreglen el món organitzant tertúlies polítiques.

Tots els homes sensibles necessiten tenir un bar de referència, fins i tot encara que no hi vagin; ni que sigui perquè els amics puguin saber on han d'anar a buscar-los en cas d’urgència. Ha passat el temps i he anat acumulant converses que m’han omplert més que alguns viatges. Al Velódromo hi guardo tants records que, si un matí hi entro abans que la ciutat es llevi, em fa l’efecte que està més ple i que hi ha més soroll que a l’hora punta, quan es fa cua a la barra.

Aquesta targeta de visita és l’acta notarial d’una època que m’ha tingut de protagonista i de paisatge. Trobo que marca austerament i delicada l’esgotament d’una èpica gairebé americana. Encara que no ho sàpiga, el Josep ha vist com tornava a aixecar-me. Hem crescut junts i cap del dos ja no necessita el bar per viure. Ell diu que marxa a buscar d’altres feines que li portin nous problemes. Jo hi seguiré venint, però m’adono que ja no em fa la mateixa falta.

Enric Vila
La guerra de paper Nous lideratges Enric Vila
Enric Vila
Opinió El Brexit sense boira Enric Vila