Cada cop que em pico els dits a Twitter algun amic em pregunta per què hi dic coses que, objectivament, sé que molestaran. D'altres persones, potser frustrades per expectatives que no s'acaben d'acomplir, interpreten que busco la notorietat a través de la provocació. Poca gent sembla disposada a reconèixer que Twitter és una eina fantàstica per mirar d'endevinar tendències i dilucidar de quins materials estan fets els discursos hegemònics.
És cert que les xarxes socials fan pudor de metro i de claveguera. És veritat que si te les prens a la valenta corres el risc de traumatitzar-te, com es traumatitzaria qualsevol persona que, abans de beure un got d'aigua neta i transparent, es posés a observar quina mena de bitxets hi viuen, a través d'un microscopi. Tot i així, si conserves la calma, donen molta informació; més que aquestes converses privades, filtrades a la premsa, que ara tenen tan prestigi.
Twitter t'ajuda a estar a tot arreu a la vegada i a posar molts comportaments en relació sense necessitat de passar-te el dia anant de festa en festa. A mi em fa pensar en aquell article de Mariano José de Larra que acaba dient: "Todo el mundo es máscara, todo el año es Carnaval". La gràcia de Twitter és que et permet d'observar l'evolució de la comèdia en directe i, per tant, veure el teatre més enllà de la retòrica, que és estàtica per naturalesa i que respon sempre a uns interessos molt concrets i passatgers.
Com que la interacció entre la gent és immediata, la majoria de les coses que s'hi publiquen són més reals que les que apareixen a la premsa de paper, que ja fa anys que va perdre l'espontaneïtat i la innocència. És interessant observar quina mena de tuitaires s'apunten a cada linxament i amb quina intensitat ho fan, segons els interessos que tenen en el tema. M'agrada més seguir els likes de les persones que conec que no pas llegir els acudits o els articles que hi publiquen la majoria de tuitaires.
Com passava amb la premsa dels anys trenta, Twitter és un mitjà que ningú no controla del tot i que, per tant, pot estar al servei dels objectius més nobles i també pot despertar els monstres més foscos. A Twitter la lluita per dominar la veritat, o per fugir-ne com més lluny millor, és tan descarnada que tothom queda amb el cul a l'aire, encara que no se n'adoni. La informació hi apareix en brut i tens l'oportunitat de mirar de fer-te'n una opinió pròpia abans que un sistema d'interessos te la imposi a través de les fustracions i les febleses de la gent.
Twitter és interessant perquè posa en relació el poder de les porteres amb el poder de les elits. També perquè et vacuna contra els discursos excessivament teòrics i t'obliga a treballar igual que un artesà, posant l'ànima i el cos en cada frase. Twitter em recorda que, com diuen els toreros, la duresa no es rebutja per sensibilitat sinó per ignorància. M'ajuda a mantenir el contacte amb els fenòmens viscerals de l'opinió i a practicar l'assaig-error, que és el sistema de coneixement que permet simplificar millor el món.
Sense Twitter, el suport de l'independentisme no hauria crescut tant, però avui tampoc no seria tan fàcil veure el nivell de degeneració que ha desencadenat la destrucció del marc autonomista. Enlloc com a Twitter es veu tan clar que els catalans són el pitjor enemic de Catalunya. De vegades, la submissió crea una identitat tan forta que les persones acaben convertint en un capritx o en una comèdia pueril i pedantesca la possibilitat d'alliberar-se'n.
A Twitter veus el pes que tenen els estigmes i l'esperit que cal per superar-los. Quina diferència hi ha entre tenir una idea i que la idea et posseeixi.