L’objectiu del PSOE és guanyar a Catalunya per poder dir que l’independentisme no és majoritari, i oferir alguna rampoina estatutària des d’una posició d’avantatge que li permeti estabilitzar Espanya. L’objectiu dels líders d’ERC ―Rufián, Junqueras i Sol― és menjar-se Podemos per poder ocupar l’espai hegemònic de l’antiga CiU i des d’aquí avançar cap a la independència eternament. L’objectiu dels partits pujolistes és posar els ous en tots cistells identitaris disponibles i esperar que Podemos delmi els republicans, quan els electors antimonàrquics i fins i tot alguns independentistes es trobin en el dilema de votar entre la còpia o l’original.
La pinça que el PSOE i ERC li han fet a Podemos no té en compte que l’obstacle que bloqueja Espanya és la simple existència de la nació catalana. Tant se val què diguin els partits, perquè més enllà de la retòrica, el sistema espanyol té un forat de més de dos milions de votants que la democràcia de Madrid no pot absorbir. Pedro Sánchez, i qualsevol aspirant a president, es trobarà sempre presoner d’aquest problema. El 2014, Inés Arrimadas ja va dir que la seva solució era construir el futur de la democràcia espanyola prescindint de l’independentisme. Mentre Ciutadans insisteixi en aquesta estratègia, el PSOE i el PP no tindran marge de maniobra i els fantasmes aniran sortint de l’armari.
Els votants de l’1 d’octubre continuen dictant el ritme i l’evolució de la democràcia espanyola. L’espai existencial que aquests votants ocupen a la vida social catalana senzillament no es pot neutralitzar si no és amb l’extermini físic, com es feia en altres èpoques. Els violins de Rufián, de Sánchez i de Pablo Iglesias a favor de la justícia social només aconseguiran d’anar radicalitzant els catalans i els espanyols. Tant se val que ERC i Podemos es dobleguin als Borbons per mirar de salvar la situació. El rei d’Espanya, hereu de Franco, no té prou prestigi ni històric ni personal per donar una alternativa al referèndum d’autodeterminació.
És bo recordar que com més protagonisme té el rei en la política espanyola, més malament solen anar les coses a Madrid. Sempre que el rei és utilitzat per tapar els forats que provoquen els intents d’espanyolitzar la nació catalana, l’Estat acaba col·lapsant-se. Quan el PP d’Aznar va creure que podria assimilar Catalunya, va intentar lligar de peus i mans la monarquia per normalitzar el país. La jugada li va sortir tan malament que el PSOE de Zapatero va guanyar les eleccions, contra pronòstic, després de l’atemptat d’Atocha, i va iniciar el cicle que va ajudar a destapar els anhels independentistes.
Com que els dirigents catalans no es creuen les seves pròpies accions augmenten el caos i la confusió política. Els votants de l’1 d’octubre sempre acabaran tallant la retirada als partits processistes, d’una manera o altra, pel sol fet de viure i respirar a Catalunya. Ja hem vist els esforços que Rufián ha fet per aconseguir que el pla Sánchez tirés endavant, i també la inanitat dels projectes catalanistes que s’organitzen a l’entorn de l’antiga Convergència mentre Pedralbes espera que arribi el nou general Mola. Per més que Iglesias es deixi humiliar per l’Estat sempre serà tractat com un pària, mentre Catalunya formi part d’Espanya
Si em permeten l’spoiler, el final del vodevil està cantat. Tard o d’hora es tornarà a produir un altre xoc entre Catalunya i Espanya. Si Catalunya no col·loca abans uns dirigents amb cara i ulls, que es creguin el que diuen, tornarem a perdre. Els que ho pagaran més car, com sempre, seran els valencians i els mallorquins. A mesura que la situació es compliqui les illes i el País Valencià també accentuaran el col·lapse de la democràcia espanyola i emergirà la pervivència històrica d’això que anomenem, tímidament, els països catalans.
Al final, o bé Europa veurà l’aparició d’un Estat català o bé veurà com Espanya es converteix en Turquia dins les seves fronteres, després d’algun daltabaix més o menys pintoresc. Si jo fos un buròcrata cofoi de Brussel·les, i no fos tan imbècil de pensar-me que Europa acaba als Pirineus, em faria patir més Espanya que no pas el Brexit.