De totes les coses que m’he endut del pis dels pares, la que em fa més companyia és un aparell de música Bang&Olufsen dels anys noranta. El pare no era especialment melòman ni partidari de gastar diners en tecnologia. A casa no vam tenir televisió en color fins poc abans de les Olimpíades. Quan vam jubilar el 127, que també feia de furgoneta de l’empresa, la porta del conductor no tancava i calia que algú l’aguantés amb un cinturó, des del darrere.

Tot i que els primers treballs de la universitat els vaig picar a màquina, des de petit vaig veure aparells de música de gran sofisticació, a casa. A primers dels vuitanta, teníem una cadena amb un panell ple de llumetes que introduïa els cassets a la platina com si fossin un CD, il·luminant-los amb un làser del color del dit d'ET. Per l’aniversari dels 18 anys, els pares em van regalar uns altaveus Bowles and Wilkins, que encara conservo i que sonen nets com un doll d’aigua de muntanya.

Quan el Bang&Olufsen va entrar a casa ja anàvem sobrats de diners, però vivíem com sempre, gastant en menjar i educació. El pare no tenia una col·lecció de discos remarcable, ni es passava estones llargues enganxat a l’aparell de música. De fet, només el recordo fent petar la banda sonora de Carros de foc amb la cadena dels anys vuitanta i escoltant el concert de cap d’any al Bang&Olufsen. La mare posava les tertúlies de la nit per adormir-se, però sempre va ser més de les arts plàstiques.

Potser perquè era l’únic capritx que li havia vist gaudir sense manies, quan el pare va morir a primers del 2015 em vaig voler comprar un aparell igual que el seu. Com que era antic i ja no el fabricaven vaig adquirir el model equivalent en preu, una peça ondulada, que intenta imitar una talla de fusta d’art africà. Tot i que el minimalisme típic de Bang&Olufsen semblava haver perdut l’optimisme futurista europeu, la decepció va venir per una altra banda. 

De seguida que vaig posar en marxa l’aparell em vaig adonar que no em sonaria mai tan bé com el del pare i se’m va fer antipàtic. No és que la qualitat dels altaveus fos més dolenta. Ara que he pogut fer comparacions veig que la música té més profunditat, la diversitat de plans dels instruments és més rica i clara. Tot i això quan l’engego encara trobo que emet un so impersonal, i em fa enyorar el clima vellutat i càlid que creava l’aparell de casa els pares. 

Ha calgut que els tingués tots dos per adonar-me que el problema del meu Bang&Olufsen és, senzillament, que no és capaç de despertar una història tan rica com l’altre. En part és culpa meva perquè he tingut la casa organitzada com si fos un càmping. He viscut sobre la marxa, per temes de temps i diners, però també perquè una part de mi ja es trobava confortable delegant a casa els pares la bellesa i l’escalfor que han de tenir les llars estructurades.  

Ara que tinc els dos aparells instal·lats a casa em fa la sensació d’haver connectat dues parts de mi. Quan poso el Bang&Olufsen antic m’adono que totes les coses que podria enyorar les porto tan endins que no em cal ni tancar els ulls per sentir-les vives. Sabia que una cançó et pot fer viatjar en el temps, però no hauria dit mai que la simple textura d’un so d’altaveu em pogués despertar la memòria com si fos el gastrònom de Ratatouille, l’àvia de Coco o el mateix Proust. 

Deu ser que els mons que crea l’amor no sols no moren mai sinó que sempre troben la manera de tornar-te a recordar que l’eternitat existeix i que sempre ens acompanya.