En el segon referèndum escocès la majoria de catalans intel·ligents aniran a favor d’Anglaterra. A Catalunya, no és fàcil trobar bàrbars que s'oposin a l'autodeterminació d’Escòcia. Senzillament, els darrers anys han posat en evidència que Londres defensa una idea del món i de la democràcia més fructífera que Edimburg i Barcelona.

El Brexit ha tocat fibres més profundes que la causa de Catalunya i d'Escòcia. Els impulsors del Brexit van llegir millor la situació internacional, van defensar millor les seves idees i van resistir millor les amenaces i les bufetades. Per començar, no van mirar de dissimular la por que fan les pressions personals o econòmiques disfressant-se d’homes bons o posant els nens i les dones a primera fila. 

Si un boig hagués assassinat una política en plena campanya referendària, com va passar durant el Brexit, hauríem vist pornografia de la bona, a la televisió de Vicent Sanchis. Aquesta setmana, The Atlantic porta un reportatge que explica el paper del feminisme que ha crescut a l'ombra del conflicte entre Londres i Edimburg. Em sembla que les catalanetes que han aprofitat la situació per vendre els seus traumes cada cop faran menys servei als polítics ambiciosos.

A Catalunya, el segon referèndum escocès servirà per furgar en les ferides obertes i per fer ressonar les rendicions incondicionals que dominen la vida del país

Contra les prediccions dels analistes, el Brexit ha servit per començar a renovar els vincles entre el poble anglès i la seva classe dirigent. A diferència de les elits catalanes i escoceses, els anglesos de la City han entès que les unitats polítiques i demogràfiques han canviat, i que els estats nació europeus ja no són la mesura de totes les coses —si és que mai ho havien estat—. El bitxet groc de Wuhan és una expressió de les contradiccions que la força de la Xina ha sembrat a Europa.

Les elits de Londres han acceptat el veredicte de les urnes i en comptes de girar-se contra el seu poble han començat a refinar els sistemes per fer-lo treballar a favor seu. A mesura que Escòcia s’ha deixat engolir per les hipocresies europees, ha anat quedant reduïda a la figura de Nicola Sturgeon, que no passa de ser un Artur Mas amb vestit jaqueta o una petita Merkel, en el millor dels casos. Fins i tot si aconseguís la independència, no milloraria res al món, i encara menys a Europa.

A Catalunya, el segon referèndum escocès servirà per furgar en les ferides obertes i per fer ressonar les rendicions incondicionals que dominen la vida del país. A través d’Escòcia veurem fins a quin punt els impulsors del processisme s’han aliat amb els impulsors de Societat Civil Catalana. Si Catalunya se sotmet a les seves institucions acabarà atrapada dins d’una mena de gran Universitat de Cervera, passada per 1984. 

El segon referèndum escocès, doncs, posarà en evidència la docilitat dels catalans en un món cada vegada menys generós amb els llepes. El conflicte entre Londres i Edimburg ens recordarà que el futur d'Europa passa per la força trencadora que la natura indòmita de l’home dona a l’individualisme. Parlem molt dels diaris subvencionats, però aviat ens haurem de fixar en la política que els espanyols fan en els despatxos d’alguns centres acadèmics.

El Brexit és una punyalada al fetge de la vella Europa. Els estats del continent cada cop tindran menys recursos per premiar la mandra i la capacitat de fer la rosca a superiors descafeïnats, que tenen l’ànima i el cervell en una cadira de rodes. Els mesells i els llepaculs cada cop sortiran més cars a les societats democràtiques. Escòcia s’ha refugiat en la superioritat moral i és possible que això li costi, igual que a Catalunya, el futur polític i econòmic.