L’editorial Hermida de Madrid ha traduït una conferència de George Simmel, curta però plena d’idees, que ajuda a entendre el Brèxit i els problemes que té Europa. Las grandes ciudades y la vida intelectual analitza el fràgil equilibri que manté en bona forma els sistemes culturals moderns davant dels canvis impulsats per les dinàmiques de la vida i de la història. 

Seguint el text és fàcil de comprendre fins a quin punt el món europeu està emmalaltint d’un sentit pràctic covard i banalitzador. I també perquè Anglaterra i Catalunya, com ha passat d’altres vegades, són dos pols importants de la revolta contra les convencions polítiques arnades que han deixat de donar resposta als impulsos naturals dels homes. 

Simmel, que va ser un dels primers sociòlegs de la vida urbana, descriu un fenomen que ara es torna a donar amb força i que jo mateix observo cada dia a les aules. La multiplicació d’estímuls obliga l’individu a protegir-se darrere una indiferència i uns estereotips que van degradant la seva sensibilitat i la seva capacitat de pensar per ell mateix.

Davant de la impossibilitat de respondre d’una manera personalitzada a tot el que passa al voltant seu, l’home modern s’aboca a la vida objectiva i es torna cínic i calculador. La necessitat de simplificar i de sotmetre a una mesura homogènia tot allò que no és capaç d’entendre, acaba portant l’individu a viure-ho tot a través dels diners i dels discursos que els justifiquen.

Descolorida pels tòpics, la vida es torna una comèdia avorrida i mediocre, cada vegada més marcada per les aparences i l’utilitarisme. Protegit per les convencions socials, l’home es consumeix dins d’una esfera de narcisisme complaent a mesura que s’oblida d’ell mateix i, per tant, que la seva intel·ligència instintiva s'adorm i s'atrofia. 

La proliferació de llibres que tornen a posar en valor la intuïció no s’entén sense el paper que Simmel atribueix al pes que la vida exterior té en les grans ciutats cosmopolites. La força dels discursos compartits soscava el nucli de la vida humana, i cada vegada són més grans i violents els esforços que l’individu ha de fer per afirmar la seva personalitat -o treballar-la. 

El racionalisme es banalitza, el coneixement es va tornant una presó i l’home perd capacitat de reaccionar als problemes d’una manera eficaç i autèntica. Simmel explica com les mateixes creacions culturals que en un moment determinat canalitzen els instints i les passions, momifiquen la vida d’una societat a mesura que envelleixen i perden el contacte amb el present. 

Ara penso en un llibre que vaig comprar a París, fa una dotzena d’anys, quan el periodisme encara pretenia ser objectiu i treure’t el doctorat tenia prestigi. És un d’aquells llibres generalistes, que els francesos feien tan bé, dedicats a la vida quotidiana del segle XVIII. En el volum hi pots trobar la relació que la gent de França tenia amb la zoofília, però enlloc no apareixen referències a la diversitat lingüística del país. 

Mentre fullejava el llibre pensava que, quan el vaig comprar, el cotxe i el rellotge eren els dos símbols de la vida urbana. Llavors Europa es creia el centre del món, amb el permís dels Estats Units, que era vist com un germà petit, primari i violent. Malgrat que el panorama ha canviat molt, els discursos polítics i acadèmics sovint sembla que corrin en la mateixa direcció com una gallina sense cap.

Anglaterra i Catalunya, potser perquè són països que comparteixen una vida local forta, una relació conflictiva amb l'Església i la memòria d’un imperi comercial, solen jugar un paper de revulsiu quan Europa s’estanca en els seus intel·lectualismes. Ara que el Brèxit s’ha posat en marxa, no deixo de pensar que si Catalunya fos un Estat independent, Anglaterra no hauria votat marxar, perquè Europa potser seria tota una altra.

En tot cas, el Brèxit i l’autodeterminació de Catalunya violenten tant el sistema cultural que, si els miréssim a la llum dels discursos hegemònics, Theresa May i Anna Gabriel serien gairebé el mateix. Una cosa sí que em penso que tenen en comú: totes dues comprenen que el món europeu està esgotat i que cal tornar el poder a la gent perquè assumeixi la responsabilitat d’explorar noves síntesis i noves combinacions. 

L’alternativa és que anem tendint tots cap a l’imaginari de l’Albert Rivera, cap a una Europa que faci aquella cara seva d’American Phycho, amb el Rolex de polsera ben brillant, guarnit amb la bandera d’Espanya.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat