Potser arrossegat per la nostàlgia de Nadal he tornat a fullejar Reappraisals, un llibre de Tony Judt sobre l’Europa del segle XX, que dedica una dotzena de perfils a intel·lectuals i escriptors de la postguerra. El vaig llegir ara fa 10 anys a la casa dels besavis del Masnou, quan moltes coses que han passat ja es veien a venir, però d’altres semblava que es podrien evitar o fins i tot millorar per sempre.
La reforma de la casa havia costat un ull de la cara però havia quedat realment bonica. La mare va aconseguir que el passat i el futur s’hi trobessin amb una naturalitat i una gràcia que aviat tornarà a ser un exotisme en el país. Va ser llegint el llibre de Judt que vaig capir del tot l’abast de l’esforç que els pares havien fet per pagar les obres, quan tothom els recomanava que es compressin una torre nova a Camprodon.
Aquell llibre va canviar la idea que tenia del sentit de pertinença, de les fronteres del meu país i fins i tot del meu paper en el món. Recordo el sol pàl·lid de tardor que m’estarrufava el clatell mentre descobria els pilars de l’univers que donaven veu als mobles, a les rajoles, als instruments de navegació marina del segle XIX que els pares s’havien esforçat a conservar i a integrar en la nova decoració.
Tot i que llavors no llegia l’anglès amb facilitat, em vaig quedar enganxat al llibre mentre els pares recollien les darreres rampoines de l’estiu i, amb més humor que esperança, em cridaven des de punts remots de la casa perquè els donés un cop de mà. Suposo que he tornat al llibre per estar segur que la memòria no m’enreda, i que 50 planes ben escrites poden produir un impacte inesborrable quan toquen temes essencials.
Del llibre de Judt en vaig treure la conclusió que Catalunya no se’n sortirà si no deixa de mirar-se a través dels miratges foscos i retòrics que el segle XX ha deixat escampats al Principat. Em vaig divertir, no ho negaré, veient com Judt posava l’historiador Eric Hobsbawm en el calaix dels intel·lectuals que van contribuir a socialitzar les tares de la seva època per una barreja de pedanteria i de manca de sensibilitat.
Però les planes que em van marcar són les que Judt dedica a interpretar la vida i l’obra de Primo Levi i d’Albert Camus. A través de l’herència piemontesa de Levi i de la mare menorquina de Camus, Judt explica molt bé com a tots dos els va acabar salvant la intuïció d’un passat moribund, que amb prou feines havien viscut, però que els protegia de les absurditats i els traumes de la seva època, des de les fondàries de la història.
Judit em va ajudar a entendre que la fidelitat als teus orígens et limita, però alhora t’humanitza perquè t’obliga a relacionar-te amb el present d’una manera intel·ligent i creativa, sense deixar-te arrossegar per les modes del moment. A Judt no li calia parlar de Catalunya perquè jo pogués identificar les fronteres del meu món en la concepció de l’art i l’individu que el seu assaig atribuïa a Camus i Levi.
En el Levi que es lamentava de no haver sabut plasmar en la seva prosa la vivacitat del piemontès o en el Camus obsedit pel silenci de la seva mare menorquina, hi vaig veure la Catalunya enterrada pels Borbons i pel franquisme. Levi i Camus em van fer pensar en Joan Miró, Salvador Dalí, Josep Pla, Pere Calders, en tot l’estol d’artistes del país que van sortejar d’una manera o altra l’opressió espanyola.
Em va semblar que el llibre de Judt oferia a Catalunya una alternativa a la decadència de la vida europea que li era natural, sobretot a través de la lectura d’aquestes dues figures tan centrals i al mateix temps tan perifèriques. Una dècada després, les possibilitats de tornar a emergir en els debats del continent amb una veu rica i genuïna, que vagi més enllà del Principat, no s’han esvaït, però ningú no sembla interessat a aprofitar-les.
La manca d’una història grandiosa, propera o immediata, dona de manera quasi espontània als catalans una perspectiva lliure i fresca, quasi artística, sobre la realitat. Però preferim continuar empobrint la memòria i el caràcter del país per poder oferir al món una mala còpia dels estàndards europeus i espanyols. No fos cas que de tant mirar-nos el melic arribés un dia que ho tinguéssim tot pagat.