El cartell oficial de la Diada, que ha corregut per Twitter gairebé tant com el de la Mercè, és potser el producte més cruel i refinat de la gran jugada maquiavèl·lica que ha convertit Oriol Junqueras en el petit virrei de Catalunya. Al poder o bé t'hi has de sotmetre sense por, com ha fet el líder d'ERC, o bé l'has d'atacar sense manies. Els camins intermedis són camins sembrats de vanitat, i fan malbé la intel·ligència i la imaginació.

Miraré d'estalviar-me exemples per no ofendre ningú, però la por que fan les situacions difícils et mantenen l'esperit en forma. Sempre és millor patir i fer una travessa llarga i tortuosa pel desert, que no pas rendir-se i perdre l'esperança, que és el que acaba degradant la gent i les seves xarxes d'influència. Quan creus que no pots guanyar res excepte diners, comences a pensar que no pots perdre res a part dels petits vicis que et consolen, i tot cau molt de pressa.

Jo no sé si Junqueras sap quin és el final de la lògica que ha posat en marxa, però quan veig els atacs que rep de les bases convergents m'ho sembla. El líder d'ERC em recorda Salvador Sostres, que té el do de desemmascarar les ànimes corruptes —o malcriades— sense que mai no puguis esbrinar del cert fins a quin punt ell no és també un focus insalvable de putrefacció. És el que tenen les figures fantasmals, encadenades al present pels pecats d'una altra època. L'Abel Cutillas us ho explicarà en el seu proper llibre.

Exhibint la seva submissió a Espanya cruament, Junqueras recorda cada dia a tots els catalans, sense excepció, que som un país ocupat, igual que els articles a l'ABC del Sostres —per això tots dos tenen el do de generar tanta irritació, perquè només cura allò que pica, i el gos sempre tendeix a preferir el jaç de puces—. Gràcies a Junqueras, i també gràcies a l'articulista més brillant i més famós de l'ABC, el llenguatge de l'autonomisme cada dia fa més pena. Tenim pressa per alliberar-nos de les velles malalties, i la rendició d'ERC és una vacuna excel·lent.

Del conflicte amb Madrid, i de la guerra nacional —en la forma moderna que sigui—, ningú no se'n podrà escapar. La pregunta és en quines condicions hi arribarem

El conflicte amb Espanya no s'ha acabat i només cal veure les imatges d'aquesta Diada, i comparar-les amb les del 2010, per adonar-se'n. Montilla, que era l'ase dels cops dels socialistes catalans, ha estat substituït per Junqueras, que és l'ase dels cops de tots els partits del Parlament. Montilla i el seu món eren fàcils de substituir per Ada Colau i els seus revolucionaris de saló. En canvi, les comèdies de Jordi Graupera a TV3 no fan mal a l'independentisme com pretenen els sicaris, fan mal a les aspiracions del pujolisme de tornar enrere per poder recuperar el control del país.

Així com les reivindicacions socials van portar fins a la Guerra Civil, després de passar per dues repúbliques, una dictadura, i diversos cops d'estat, els anhels nacionals de Catalunya aniran congriant l'energia del nou daltabaix espanyol. Si llegeixes Antoni Puigverd i observes el menyspreu que traspua quan parla de les classes mitjanes que van aguantar el català durant el franquisme, de seguida hi reconeixes el fàstic amb el qual la premsa monàrquica parlava dels obrers encara no fa un segle. Suposo que és normal perquè escriu a La Vanguardia i fins i tot Jordi Amat ha preferit marxar-ne.

Del conflicte amb Madrid, i de la guerra nacional —en la forma moderna que sigui—, ningú no se'n podrà escapar. La pregunta és en quines condicions hi arribarem. La pregunta és com evolucionarà la gentada que volia abraçar Junqueras i Quim Torra i que ara els insulta pel carrer. La pregunta és què passarà amb la trama d'homenets espatllats pels sous públics, que són els únics que han penjat fotografies boniques de la Diada perquè necessiten recordar-se que encara són algú. La pregunta és què passarà amb els periodistes i acadèmics del país en l'era del coneixement.

Mentre aquí ens enfadem amb el Virrei, els Estats Units miren de rellegir la seva història des del segle XVII. Alguns sectors fins i tot han convertit el 1619 en una data simbòlica perquè és l'any que van desembarcar a Virgínia els primers negres. No cal que expliqui què passava a Catalunya en aquell temps, ni que parli del pacte de Westfàlia, ni de com els estats nació europeus van perdent la seva antiga influència en el món. L'estat-civilització, que vindria a ser la versió moderna de l'imperi hispànic, aplicada a la Xina o Rússia, tornarà a tenir cada cop més força.

La Unió Europea haurà de ser més inclusiva i més diversa per poder ser més dura i defensar millor els seus interessos de les agressions exteriors. En el daltabaix que l'ocupació de Catalunya tard o d'hora tornarà a provocar, no es decidirà només el nostre futur. Per bé o per mal, el Barça-Madrid no s'ha acabat. Només s'està fent gran el camp de batalla i el nombre de galtes pervertits per l'administració espanyola que ja no es poden amagar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
L'últim Sant Bernat
Opinió L'últim Sant Bernat Enric Vila
Consol de pobres
Opinió Consol de pobres Enric Vila