Diu La Vanguardia que, dins del PP, hi ha descontent perquè el discurs de Pablo Casado recorda massa el timbal de Vox. Es veu que fins i tot hi ha dirigents de Societat Civil Catalana que estan escandalitzats amb les darreres actuacions del líder popular. El PP, que fins fa poc mirava de reüll el creixement de Ciutadans, ara se sent amenaçat per un nou competidor. 

A diferència d’Albert Rivera, que és un conjunt buit i que, a més, ha nascut a Catalunya, Santiago Abascal té conviccions irreductibles i és d’origen castellà ―o potser àrab, si ens remuntem a la Reconquesta―. És fàcil de preveure que Vox tindrà més la capacitat d’influir en la dreta espanyola que el partit de Rivera. Abascal sintonitza millor amb les profunditats del sentiment nacionalista que va portar Aznar a la Moncloa.

Quan l’expresident va plantar la immensa bandera espanyola que oneja a la plaça Colón de Madrid, el nacionalisme estava limitat pel terrorisme i per la força de les esquerres. Ciutadans va sorgir d’un caldo de cultiu que disfressava els impulsos patriòtics de neutralitat i gestoria. Sense la confusió que les esquerres van escampar a força d’estigmatitzar el nacionalisme, el partit de Rivera no hauria trobat espai per créixer. 

Ciutadans és el fill bord del PSC i del sector negocis del PP, mentre que Vox és una reacció airada de la dreta que vol veure aplicat el programa aznarista. El partit d’Abascal s’alimenta de les manifestacions que el PP va encapçalar quan va perdre el poder després de l'11-M. Comentant aquells curiosos aquelarres populars, recordo que un avi em va explicar que, en una manifestació de 1947, havia vist un cartell que deia: “Ellos ONU y nosotros Dos”.

Més enllà de la caricatura, Vox és la resposta d’una dreta que esperava assimilar Catalunya a través de l’economia i s’ha trobat que la crisi i la globalització donaven aire a l’independentisme. El PP d’Aznar va confondre Catalunya amb la imatge que les elits de Madrid se n’havien fet per dormir tranquil·les i sentir-se modernes. En part gràcies als partits catalans, la dreta espanyola va donar per fet que la unitat de l’Estat es podria blindar repartint quatre canongies.

El col·lapse de l’economia no només va deixar Madrid sense els recursos que necessitava per mirar de blanquejar l’assimilació de Catalunya, disfressant-la de liberalisme neutre. A tot Europa la crisi ha portat el narcisisme ressentit típic de l’esquerra cap al centre i cap a la dreta. En temps de vaques grasses, les democràcies en tenien prou d’apel·lar als valors políticament correctes per contenir la ira dels pobres. Ara el llenguatge del poder necessita transformar-se.

El passat torna, i Espanya comença a descobrir que no és tan guai com es pensava. Antoni Puigverd, en un article publicat ahir sobre Isaiah Berlin, preguntava als intel·lectuals castellans com és que estan “tan segurs” que no són nacionalistes. El problema, com sempre, no és el nacionalisme, és la intel·ligència. Si en comptes de demonitzar el patriotisme i les banderes es respectés la democràcia, el conflicte nacional seria fàcil de resoldre.

Vox i el processisme cada cop s’assemblaran més perquè tots dos són una reacció a les mentides que han escampat els polítics de Madrid i Barcelona sobre Catalunya i Espanya. En una democràcia, les pulsions autoritàries no les genera el nacionalisme, sinó l’excés de propaganda. Les mentides dels polítics catalans, que ara intenten vendre l’1 d’octubre com si hagués sigut un altre 9-N, també contribuiran a engreixar la cultura autoritària.

Quan la gent se sent estafada acaba buscant la veritat ni que sigui a l’infern. Igual que CiU no va poder aguantar la seva pròpia demagògia, és probable que el PP també acabi devorat pels seus fantasmes. Els monstres que veiem néixer a Espanya són fills de les mentides que s’han dit, des de la transició, per evitar que la democràcia facilités un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Ja se sap que les mentides s’han de tapar amb mentides cada cop més grosses.

El passat torna, i ho fa en forma de Manolo del Bombo. No podia ser d’una altra manera perquè la lectura del passat que fins ara han fet els polítics ha sigut molt més corrupta que no pas creativa. La idea d’Espanya que tenen a Madrid és tan folklòrica i petita com la que tenen de Catalunya els partits processistes. Jo vaig conèixer líders unionistes que confonien els Habsburg amb la ciutat d’Hamburg i encara es pensaven que podien governar i donar lliçons de no nacionalisme.