Des de fa uns dies rebo missatges que em demanen de manera més o menys explícita, de vegades insultant, si no hauria d’afluixar les crítiques al Govern. Els arguments de fons són els mateixos que rebia en els bons temps del processisme, en l’època del 9-N o de l’1 d’octubre: “Els polítics són uns inútils, però no són mala gent; la situació és molt difícil i Madrid encara l’empitjora. Sigues modest i pensa si tu ho podries fer millor”.
No puc dir que em sorprengui, però és curiós que alguns dels catalans més independentistes siguin també els més intolerants amb les opinions dels altres. És curiós que, després de tot el que ha passat, no hagin capit que l’única llibertat política real que la gent té a Catalunya és la de donar la seva opinió. No és poca cosa poder dir què penses; si els cafès antics d’Europa tenen tant prestigi és per la contribució que van fer a la llibertat de pensament.
Els espanyols poden treure l’exèrcit, controlar-nos els mòbils i anar a la Xina a comprar tests de fireta perquè no sigui dit que els adquireixen d’una empresa catalana. Els americans poden aplicar retallades draconianes als pressupostos humanitaris, i oblidar que si el 2003 encara combatien l’expansió de la sida al món, per protegir la llibertat a casa seva, el bitxet groc de Wuhan necessitarà molta més ajuda internacional.
Els ciutadans dels països lliures tenen governs sobirans, que poden posar o treure segons les polítiques que facin. Com que tenen més força per canviar les coses, també poden ser més complaents, encara que tard o d’hora en paguin el preu, com veiem aquests dies. Els catalans només tenim les nostres opinions per defensar-nos. És inevitable que la nostra esfera pública sigui més corrosiva i caòtica que la dels països lliures.
A aquestes altures ja hauria d’haver quedat clar que la Generalitat no té força per protegir els catalans que no xumen de la mamella burocràtica i institucional —que són la immensa majoria. Mentre no tinguem un Estat —i la rifa sembla que s’allunya— el país només disposarà de l’opinió pública per filtrar el poder i controlar-lo. Aquests catalanets que es cansen del soroll de Twitter són com aquestes criatures que necessiten veure imatges dels nens de Somàlia per entendre que el menjar no es llença.
L’únic que hauria de preocupar els independentistes, sobretot ara que el món s’ha convertit en un campi qui pugui, és tenir una opinió pública indomable. Intentar protegir el Govern amb l’autoengany o l’autocensura és un error que només augmentarà el dolor de la propera bufetada que ens doni la història. No sé què més ha de passar perquè alguns catalans entenguin que cada cop que justifiquen els seus líders els animen a fer-la més grossa.
Si és civilitzat que Le Figaro ridiculitzi el ministre de Sanitat perquè dona mal exemple tocant-se la boca quan parla, no veig quin mal hi ha a denunciar les hipocresies dels nostres polítics. Si els partits de la Generalitat no haguessin cedit al 155 investint Quim Torra, la pandèmia no els hauria sorprès tan podrits i entretinguts en les lluites de corral. Si haguessin estat lleials als electors en comptes de jugar a desmoralitzar-los, potser tindríem els mateixos morts, però les perspectives d’una represa col·lectiva no serien tan negres.
El debat polític cada vegada és més angoixós però el daltabaix tot just comença. I no perquè ho diguem el Borja Vilallonga o jo. També ho diuen Bruno Maçaes, Henry Kissinger o Fareed Zakaria. Els governs de les grans potències han trobat una manera nova de fer la guerra, que és la manera que els estats tenen de redefinir la llibertat quan se’ls escapa de les mans. I en els documentals d’animalons es veu claríssim que quan un lleó apareix amb gana en una plana plena d’antílops quasi sempre caça el més lent i feble.