N’hi ha prou de veure com ha anat aquest any de pandèmia per entendre els mecanismes que van alimentar el procés. Hem perdut un any absurdament, alimentant debats estèrils i esperances vanes. Hem tornat a veure com els polítics i els periodistes preferien donar pinso al públic i enredar-se entre ells que no pas arriscar-se a pensar a llarg termini. 

Abans de l’estiu, Catalunya anava plena d’ànimes de càntir que preferien creure que arribaríem a Nadal amb la situació resolta. Ara que ja hem oblidat quin va ser exactament el dia que vam renunciar a socialitzar les PCR, ens sorprenem que les vacunes arribin en comptagotes. Quan estiguem més desarmats començarem a fer-nos a la idea que la pandèmia es pot allargar fins al 2024.

Els polítics i els periodistes no tan sols juguen amb la salut de la gent, també juguen amb el futur de l’economia i les ambicions dels joves. Igual que la presidència de Trump i l’assalt al Capitoli es van covar durant els anys d’Obama, res del que passa a l’estat espanyol es pot entendre sense la demagògia que el procés va desfermar a Madrid i Barcelona. Hem abusat tant de la llibertat que, en el fons, creiem que tot surt gratis.

Pel mateix motiu que vam preferir una dècada de gesticulacions que no pas un procés real d’independència, ara preferim prendre’ns els estralls del bitxet groc de Wuhan com una desgràcia passatgera

La graponeria que traspua el culebrot de les eleccions tan sols és la cirereta de molts anys de puteria institucionalitzada, de molt temps d’insistir a convertir la democràcia en un carnaval de màrtirs i dimonis. Els països democràtics estan tan segurs de la seva força i, a la vegada, s’han deixat arrossegar tant per la mandra i el relativisme, que fins i tot l’autodestrucció s’ha convertit en un motiu d’entreteniment.

Enlloc com a Catalunya es veu millor la tendència que Occident té a convertir-ho tot en un espectacle. Pel mateix motiu que vam preferir una dècada de gesticulacions que no pas un procés real d’independència, ara preferim prendre’ns els estralls del bitxet groc de Wuhan com una desgràcia passatgera. Mentrestant, la Xina és l’únic país important que sap on va, l’únic que ha salvat el 2020 amb un mínim de creixement econòmic.

La cultura democràtica se sent més còmoda gestionant els aspectes provisionals de les dificultats que no pas tractant qüestions de fons. Ha calgut la violència verbal d’un Trump perquè els Estats Units comencessin a topar amb els conflictes que tenien enquistats a la base del sistema. A Catalunya, la fugida endavant fa més d’una dècada que dura i, de moment, no hi ha paret que sembli prou gruixuda per poder aturar-la. 

Els països queden fora de la història quan una derrota o un canvi de paradigma els fa perdre la capacitat d’interpretar el futur i de participar en el progrés del món. A Catalunya, no tan sols continuem governats per la mateixa classe dirigent que va deixar el país indefens, després de convertir l’autodeterminació en una comèdia. A més, encara ens enyorem del món d’ahir i ens deixem dur pel corrent esperant inútilment que torni. 

Estic força segur que una cosa té molt a veure amb l’altra