Els aldarulls que hi ha a Barcelona em fan pensar en el clima demencial que es va crear a l’inici del procés, quan el jutge Garzón va ordenar la detenció de Lluís Prenafeta i de Macià Alavedra. El merder que hi ha entre els joves i la policia no deixa de ser l’evolució normal de la confusió que ja enverinava, en aquella època, els debats polítics del país. Llavors es tractava d’acabar amb la corrupció, ara el dimoni és la violència.
Així com la majoria de catalans que llavors parlaven de la justícia espanyola com si fos la mà de Déu han acabat trobant motius de pes per odiar-la, els que ara busquen una excusa en les bullangues també rebran, quan toqui, una bona punyalada per l’esquena. Els que vulguin ordre tindran més ordre que no es pensen, i els que volen fer la guerra sense fer-la acabaran avergonyits i arrossegats pel fang com els polítics dels anys trenta.
Hi ha una relació entre la pancarta que Quim Torra va penjar al balcó de la Generalitat i la pel·lícula mediàtica de la Barcelona incendiada. Torra volia justificar un càrrec que no tenia mitjans per exercir i els joves han trobat en Pablo Hasél un refugi fet a mida de les misèries autonòmiques. Els joves cremen contenidors igual que Bernat Dedéu lamentava —no fa gaire— que no hi hagués hagut eleccions a l’Ateneu després d’haver acceptat tots els pactes amb el diable.
Mentre els independentistes prenguin decisions pobres i desesperades, a Espanya li sortirà cada dia més a compte que la policia buidi ulls a Catalunya
Catalunya s’ha convertit en una ovella negra desmoralitzada que furga en els contenidors per justificar el seu fals idealisme, més que no pas perquè passi gana. No som als anys quaranta, ningú no et fa beure oli de ricí ni t’afusella per una idea. Ningú no t’obliga a militar en cap partit, ni a acceptar tractes que ofenen la intel·ligència. Si Juliana Canet vol donar guerra, no cal que es cagui en el “puto pacifisme”, pot provar de fer botifarra a TV3.
El cinisme té conseqüències, deixar-se vexar té conseqüències. Concórrer a unes eleccions dient que no tens por i després declarar en castellà en un tribunal espanyol que no consideres imparcial, té conseqüències. Potser cal recordar que, mentre el president Torra desafiava Madrid demanant llibertat d’expressió amb una gran pancarta, el seu govern es dedicava a purgar l’oposició política de tots els mitjans de comunicació que controlava.
Mentre els independentistes prenguin decisions pobres i desesperades, a Espanya li sortirà cada dia més a compte que la policia buidi ulls a Catalunya. Els Mossos són una policia estatal i Pablo Hasél no seria ningú, ni estaria a la presó, si Madrid no pogués utilitzar-lo per donar pinso a les nostres comèdies. Espanya intenta impulsar una nova transició a través del PSOE i els contenidors cremats són un material tan bo i tan eficaç per forjar el nou consens polític com els bornis i les porres de la policia.
Igual que l’empetitiment del PP o la fragmentació de Convergència, la violència de baixa intensitat alimenta un teatre passatger destinat a destruir prestigis i a desmoralitzar la tropa. Els socialistes, que van aguantar el règim de Primo de Rivera, que van trair la Generalitat republicana i que van pactar amb els franquistes, són l’únic partit que compta de debò a Catalunya. Per això, des del 155, tots els debats que el país és capaç de tolerar i de generar fan aquesta ferum tan sòrdida d’antifranquisme de fireta.