La virtut que més admiro de la prosa d'Adrià Pujol és l'entusiasme que transpira. Quan Pujol no utilitza el català per fer-se el pagès, quan presenta el seu entusiasme sense barroquismes pirotècnics, em desperta una tendresa que em recorda els vells temps, quan jo mateix estava disposat a barallar-me amb qui fos per defensar una frase o una bona idea. 

Llavors sempre hi havia algú que em deia:

—Enric has de ser més humil!

Hi pensava llegint El fill del corrector, un dels llibres que Pujol ha tret enguany. Pujol hi parla del seu pare, que va ser corrector de Josep Pla, i també de la seva entrada en els cenacles literaris del país, que demanen una mínima aclimatació al cinisme i a la hipocresia. Potser perquè el llibre està pensat com un experiment, la prosa hi vibra amb una gràcia i una naturalitat que no li he vist en d'altres textos seus de caire aparentment més ambiciós. 

A Pujol li fa il·lusió escriure i em sembla que a tots ens convindria que també li fes il·lusió tenir problemes. Pujol és un escriptor intel·ligent i culte, però tendeix a calcular com una carnissera o una boletaire de mercat el pes de les anècdotes que explica. Quan agafa temes de potència conflictiva, em tendeix a caure de les mans. Em fa pensar en allò que Kraus deia dels vienesos del seu temps, que s'havien convertit en artistes de la digressió a còpia d'evitar els temes espinosos.

Tot i que pugui semblar poc pràctic, s'ha d'escriure des de la ferida. S'ha de furgar sempre en la ferida perquè la creació i el pensament no tindrien cap sentit si el món fos perfecte i harmoniós. Encara que soni exagerat, les obres que duren, els llibres que serveixen a la gent, surten d'una guerra personal per sobreviure. Jo mateix vaig començar a escriure per protegir l'imaginari nacional de la meva família, que era el que m'havia ensenyat a estimar el món.

De vegades em fa l'efecte que el problema és que he guanyat la guerra perquè ja no tinc la sensació d'escriure res que no pugui defensar en la meva vida. L'altre dia un lector em va felicitar per la biografia de Companys, que ja té més de 12 d'anys, i em vaig preguntar amb angúnia: vols dir que ara mateix hi hauria alguna cosa que et motivaria a escriure en aquelles condicions? La pregunta serviria per a qualsevol dels altres llibres.

El drama és que ara escric igual que podria fabricar salsitxes, amb una calma buida —artesana, si sóc generós. Per fer la competència a Pujol m'hauria de buscar problemes nous que em motivessin i, segurament, que no tinguessin gaire a veure amb el país. No sé si en els vaixells que he enfonsat mirant d'escriure sense eufemismes encara hi puc trobar una mica d'or. 

Per escriure cal saber sentir-se sol i vulnerable. Cal que el mal t'assetgi prou intimament com per arriscar-te a intentar fabricar un gest que tingui la ridícula ambició de voler curar el món a través teu. Hi ha un plaer de caure, quan intueixes que no et faràs mal. Diuen que els artistes, com els sants, hi tenen traça.