L'eufòria cursi i una mica histèrica que la victòria de Macron ha generat en els grans diaris francesos i espanyols resultaria entendridora si no posés de manifest fins a quin punt l'Europa dels estats nació està malalta i envellida. Com ja ha passat en altres èpoques, només Anglaterra; sembla; conservar un mínim de classe i d'eqüanimitat; Al continent, el periodisme s'està tornant un ofici de cheerleaders.

La imatge del nou president francès celebrant la victòria al so de la novena simfonia de Beethoven té un aire tragicòmic que recorda la volada que la Marsellesa va agafar el 14 d'abril de 1931, quan Espanya va liquidar la monarquia borbònica. És trist de veure com Europa esgota les opcions de recuperar un pes al món a còpia de posar l'esperança en solucions fàcils i ràpides. 

La Segona República espanyola va acabar malament perquè les forces que li van donar suport ho van fer més per una conveniència poruga o perversa que no pas per una convicció clara i saludable. Si la República va ser un intent fallit de conservar la unitat d'Espanya per la via pacífica, l'esperança que ha despertat la victòria de Macron és filla de la desesperació amb què Brussel·les defensa els seus dogmes sobre Europa i la democràcia. 

Tant se val que els ideals que han impulsat el moviment d'aquest Napoleó de la democràcia francesa estiguin carregats de bones intencions. L'Europa de Macron ho tindrà difícil per deixar el continent millor que no l'ha trobat. La fúria demonitzadora que els diaris gasten cap a Le Pen diu més del resultat electoral que no pas cap discurs que el nou president hagi pogut fer sobre Europa o el seu país. 

Tot i que es tractava de triar entre la forca i la guillotina, el resultat de Macron va bé a Catalunya. El petit Napoleó ha promès signar la carta de les llengües i deixar de massacrar les cultures oprimides de França. A més, col·laboradors seus amb possibilitats d'esdevenir ministre són d'una demostrada sensibilitat en aquesta qüestió. Serà interessant veure quina posició pren el govern Macron davant el referèndum d'autodeterminació que l'Estat francès ha d'organitzar a Nova Caledònia de cara el 2018.

És curiós que l'únic polític francès que ha seduït els independentistes rossellonesos d'Unitat Catalana sigui celebrat amb tan entusiasme per diaris com El Mundo, l'ABC o El País. La crònica de Rubén Amón semblava un conte rosa de l'època de Corin Tellado, mentre que El Mundo va donar ahir a l'Albert Rivera un espai de publicitat en forma de bitllet d'opinió en la mateixa pàgina de celebració de la victòria de Macron. "Imparable triunfo del centro liberal", titulava el president de Ciutadans el seu articlet.

Des de Perpinyà, el dirigent d'Unitat Catalana Brice Lafontaine deia a RAC1 que el moviment de Macron s'assembla molt més a Junts pel Sí que no pas al partit d'Albert Rivera. Segons Lafontaine, Macron no és tant un polític que busca el centre, com un dirigent que mira d'aglutinar el millor de l'esquerra i de la dreta per trencar el sistema polític francès, organitzat al voltant de la divisió ideològica creada pels tòpics de la Revolució Francesa. 

Aquesta és la macedònia d'interessos que haurà d'harmonitzar el nou president de França. La cobertura periodística de la seva victòria em fa pensar que a Le Pen li diuen feixista més que res perquè vol sotmetre a votació la relació que el seu país té amb Brussel·les. "Semblava que la piràmide de vidre del Louvre s'obriria com una nau espacial per il·luminar Macron com a un Faraó postmodern", recitava Amón a El País després d'informar sense gota d'ironia que el president electe havia garantit a la multitud "un nou humanisme" i "refundar" la Unió Europea. 

Em va venir al cap Salvador Dalí. Si no recordo malament, el pintor explicava que va ésser expulsat del col·legi per escriure la paraula "revolución" amb tres erres, una be alta i una hac intercalada. Deia que li volia donar força. Doncs això: Rrrebolhuccion Makhron.