Fa uns dies, fullejant l’edició de paper del Financial Times a casa d’un amic, vaig ensopegar amb un anunci immobiliari que de seguida em va resultar familiar. Com que el vaig trobar a les pàgines de luxe del diari, vaig haver de mirar la imatge promocional dues vegades, abans de lligar caps. 

El pis que anunciava el diari britànic és a l’edifici Winterthur de la plaça de Francesc Macià. La fotografia presentava una sala exquisida i espaiosa, amb vistes a la façana anglesa que fa cantonada amb l'avinguda de Pau Casals. La combinació d’ocres i de granes aigualits donava a la decoració, pretesament moderna, uns ressons burgesos de la Barcelona dels anys 20 una mica escenogràfics, melancòlics i polsegosos.

La història de l’edifici té gràcia i explica la manera d’actuar d’una elit barcelonina que mai no perd l’ocasió de donar grans lliçons de cosmopolitisme, però que després sempre tendeix a començar la casa per la teulada perquè no coneix ni la ciutat ni el país. Quan Winterthur es va fusionar amb Axa, i el president Quim Torra va ésser enviat a Suïssa, el hòlding de Maria Reig va comprar l’edifici per fer-ne un hotel de luxe.

La idea era aprofitar la reforma de la Diagonal per repetir l’èxit de l’Hotel Mandarin, que es va ubicar a l’antiga seu d’un banc, al passeig de Gràcia. D’entrada, el hòlding de Reig va atraure l’interès de la cadena d’hotels Edition, del grup Marriott, que llavors encara no tenia un peu a la ciutat. L’esclat de la bombolla immobiliària, el clima de crisi i, segurament, la intel·ligència dels inversors nord americans van frustrar l’operació.

La trista i humiliant situació de l’edifici Winterthur m’ha recordat que bona part de l’elit barcelonina que ataca Ada Colau i diu que frena la ciutat en el fons tampoc no aporta gaire cosa amb el seu mal gust i amb la seva cultura de l’afarta’m i digue’m moro

La reforma de la Diagonal, més accidentada que no es preveia, no va donar els fruits que s’esperaven i, el 2012, l’empresària andorrana va vendre l’edifici a un fons d’inversió britànic, escanyada per les pèrdues i pels deutes. L’Hotel Edition de Barcelona es va inaugurar finalment prop del mercat de Santa Caterina, al moll de l’os de la ciutat gòtica, ara fa uns mesos. Mentrestant, l’edifici de la Winterthur continua buit i mort de fàstic.

Amb una astúcia encomiable, Reig va convèncer els britànics que podrien rendibilitzar la compra de l’edifici venent pisos a 12 milions d’euros. D’entrada, els diaris van explicar l’operació com un èxit de la marca Barcelona, però els pisos no s’han venut i sis anys després l’antiga seu de la Winterthur encara és el forat negre de la plaça. Els anuncis del cap de setmana del Financial Times són una boutique global de totes les bijuteries que no tenen sortida. Els baixos de l’edifici on hi havia General Òptica tampoc no s’han omplert.

La trista i humiliant situació de l’edifici m’ha recordat que bona part de l’elit barcelonina que ataca Ada Colau i diu que frena la ciutat en el fons tampoc no aporta gaire cosa amb el seu mal gust i amb la seva cultura de l’afarta’m i digue’m moro. Si en comptes de viure als núvols Reig hagués tocat de peus a terra, l’edifici de la Winterthur no seria una baluerna de ciment morta al bell mig de la Diagonal, sinó un nucli d’activitat i dinamisme.

La impulsora de Barcelona Global és un bon exemple d’aquesta mena d’empresaris que resten potencial a la ciutat amb els seus discursos pretensiosos, falsament idealistes, i la seva concepció del luxe acomplexada i provinciana, que sempre s’emmiralla amb el més lleig de cada lloc. Ara que Reig ha descobert que la Diagonal no són els Champs Elysées i que l’edifici de la Winterthur està mal orientat i és massa xato i panxut per al gust dels multimilionaris, diu que passa més temps a Londres que no pas a Barcelona.

A diferencia de Dalí, que sabia que cal anar del localisme a l’universalisme, Barcelona fa massa temps que està en mans d’empresaris que es pensen que es podran menjar el món sense conèixer el seu país, ni tan sols la seva capital. Així, és natural que fins i tot les start-ups esdevinguin una excusa per especular amb el parc immobiliari i que alguns comissionistes s’hagin cregut que el turisme ve a Barcelona atret per hotels i per botigues que es poden trobar a qualsevol ciutat del món, i no per l’espectacle genuí que ofereixen les formes de la vida catalana.