Quan vaig escoltar Jump per primer cop portava els cabells llargs i un walkman negre de la Sony entaforat a la cartera del col·legi. Tot i que tenia una sensibilitat primària, educada per la Coca-Cola, no sabia ni un borrall d’anglès. Escoltar Jump pel carrer o posar la cançó a les festes va ser la primera gamberrada realment sincera que vaig fer a la meva vida. No fumava ni bevia vodka per impressionar les noies, sinó, més aviat, per no semblar avorrit als meus amics. 

De la cançó m’agradava el ritme, l’ensucrament de l’harmonia, la màgia de la guitarra i la manera tan particular i estrafolària de cantar-la que té David Lee Roth. Mai no em va caldre intentar entendre què deia la lletra. En tenia prou de captar el to de la conversa, igual que fan els gossos amb els homes. Quan Roth diu allò de “might as well Jump”, jo cantava "Maxwell Jump" amb tot l’entusiasme, perquè era la marca de la cinta de casset on vaig gravar la cançó per primer cop, en un trastet de dues platines. 

El vídeo de la MTV presentava Roth saltant i ballant vestit amb uns mallots de coloraines. Eddie Van Halen tocava la guitarra vermella que el va fer famós, amb les ratlles de la Commonwealth australiana. No sabia que la cançó ensenyava amb una gràcia tan expeditiva quina és la millor manera de lligar amb les noies que et desperten el cuquet al bar. El truc per lligar me'l va ensenyar Jordi Graupera, una nit al Mediterráneo, quan encara no havia marxat a Nova York a fer-se un home, ni estava preparat per ser l'alcalde de la ciutat. 

De tot plegat ja fa uns quants anys i, entremig, han passat un fotimer de coses. La primera vegada que vaig escoltar Jump ni tan sols tocava la guitarra elèctrica. Durant el temps que vaig passar estudiant els cursos del Taller de Músics els grups que m’havien agradat se’m van fer difícils d’escoltar. Alguns van acabar tornant; la majoria van quedar descolorits o enterrats per sempre. Jump, amb el seu solo quixotesc, de dibuixos animats, i el seu orgue d’església saturat de compressió, ha sigut una llaminadura recurrent.

La cançó ha sabut irrompre de manera inesperada en els moments importants de la meva vida. Com passa amb alguns plats i, sobretot, com passa amb els bons postres, Jump és una cançó que et desvetlla l’entusiasme i la memòria però que també t’embafa, si n’abuses. Jo diria que, si torna un cop i un altre amb tant èxit, és perquè aconsegueix de connectar-me amb una idea de la llibertat i de l’humor que he trobat molt poc al voltant meu i que m’ha costat de practicar, tot i portar-la dins.

Mancat de res més seriós i vertebrat, jo he après a estimar Catalunya amb el sentit de la grimègia atlètic i sarcàstic amb què Roth i Eddie Van Halen estimen Califòrnia. Ara que preparo una web nova, alguns amics em renyen perquè faig el boig a les fotografies. És possible que, en algun racó de la meva ànima, hi porti una vedet, fins i tot una puteta tan viciosa i tan ingènua com aquelles jovenetes destruïdes pel xampany i per l’absenta que Ramon Casas pintava amb la tendresa puritana i sibil·lina del millor Eixample. 

Soc conscient que ja començo a tenir una edat. Però què ha sigut la meva vida sinó una lluita per saltar en el darrer instant dels vaixells foradats per les tempestes. Tenim els recursos que tenim i s’han d’aprofitar i portar-los fins al límit per tastar-ne la substància. Segurament arribarà un temps per ser convencional, quan la convenció s’assembli més a mi i pugui dur corbata i jugar dins dels límits sense perdre res prou important. Espero no acabar semblant un crupier de casino com el pobre Roth en el seu retorn amb Van Halen, tot i que tampoc no em sabria massa greu.

No hi ha res que costi més, perquè no surt mai de franc, com mirar de donar forma a una emoció genuïna, sobretot en aquest país selvàtic, de pomes podrides i de referents corcats. En poques coses soc tan primmirat com a l’hora de triar què em prenc seriosament i més d’una vegada això ha fet que les meves intencions no es llegissin massa bé. Per això em fascina que ara vinguis tu amb la teva bicicleta i la teva dansa del tauró a tornar-me aquesta peça de museu que tant m’estimo i que, com d’altres cops, ja em pensava que era morta.  

Ja ho veus, darling: quan m’aixeco no hi ha res que em pugui abatre. You got to roll with the punches and get what’s real. I si vols també podria fer uns quants saltirons, tot i que començo a tenir una edat i, posats a ser sincer, mai no he aconseguit alçar la cama tan amunt i recta com el geni de David Lee Roth