La invasió d'Ucraïna erosiona més el prestigi de l'estat nació europeu que no pas els ideals democràtics d'Occident. Parlem de Rússia com si fos Dinamarca o Suècia i n'hauríem de parlar com si fos Espanya o l'Imperi Austrohongarès. Els russos tenen una idea religiosa i jeràrquica del món, mentre que l'estat nació hauria de ser igualitari i materialista. Europa es presenta com un club d'estats nació, però a l'hora de la veritat funciona com un club d'imperis disminuïts i decadents, que fan pensar en Rússia.
Mentre els nois de Brussel·les no comprenguin bé quina diferència hi ha entre una cultura nacional i una cultura imperial, Suïssa continuarà sent un mite i Anglaterra una excepció misteriosa. La cultura nacional és indestriable del prestigi de les urnes i la força de la sobirania popular. En canvi, la cultura imperial és indestriable de la burocràcia i la conquesta. Si Brussel·les no assumeix aquesta diferència, les fronteres de la Unió es tornaran cada cop més insegures i la diversitat interna portarà cada vegada més problemes.
Aquesta barreja de paradigmes es veu molt bé a Espanya, on la legitimitat constitucional que articulava el debat polític abans de l'1 d'octubre s'ha anat evaporant, igual que el prestigi quasi mític que tenia el projecte de la Unió Europea. A Catalunya, la Generalitat s'ha convertit en una institució tribal. Els polítics fan veure que governen el conjunt del país, però les institucions autonòmiques ja només serveixen per controlar els catalans més arrelats, de vegades fent veure que els protegeixen.
Espanya és el territori de la Unió més vulnerable a la influència russa i a la cultura imperialista que la guerra d'Ucraïna amenaça d'escampar a tot el món amb el pretext del realisme
Com passa a Rússia, a Espanya hi ha un grup ètnic homogeni i dominant i un ventall divers d'identitats folklòriques decorades amb barrets i plomes. Com passa a Rússia, els jutges i els periodistes treballen per l'exèrcit, que és el braç armat de la tribu hegemònica i que només guanya batalles contra minories que no parlen la seva llengua. Si Pujol hagués sigut més seriós, hauria aprofitat la caiguda de l'URSS per dir que Catalunya és com Ucraïna i no pas com Lituània, i que Kíiv recorda Barcelona.
La idea d'enviar la policia russa a Kíiv amb la intenció de detenir Zelenski per nazi, "en una operació especial", no s'entén tan bé enlloc del món com a la Catalunya de l'1 d'octubre. No hi ha cap diferència entre la concepció d'Espanya que pugui tenir una patum de l'Instituto Cervantes, i la que un erudit moscovita pugui tenir de Rússia. És el que Pasqual Maragall no va saber preveure quan va impulsar l'Estatut que el PSOE li havia promès que votaria. Maragall volia una justícia catalana i el van tractar com Putin tractaria un txetxè, un cosac o un ucraïnès en temps de pau.
Espanya és el territori de la Unió més vulnerable a la influència russa i a la cultura imperialista que la guerra d'Ucraïna amenaça d'escampar a tot el món amb el pretext del realisme. Bona part de la culpa la tenen els polítics catalans. Els partits del Parlament van banalitzar el paper que l'autodeterminació podia jugar a Europa quan ho tenien tot a favor seu per fer història. És possible que, durant uns anys, l'exemple d'Ucraïna protegeixi Catalunya de les derives violentes espanyoles, fins i tot encara que surtin bons polítics amb ganes de fer coses. Del que no protegirà ningú, el drama d'Ucraïna, és de la resignació i del cinisme.