Antoni Puigverd es preguntava ahir, en un article d'un lirisme malenconiós i funerari, si els darrers 40 anys hem estat a l'altura de l'esforç que Pompeu Fabra va fer per donar categoria al català. Tot i que dimecres feia 150 anys del naixement del mestre ordenador, darrerament detecto a la premsa una preocupació per la salut del nostre idioma força hipòcrita i estranya.

Amb el masoquisme habitual, Puigverd recordava que Fabra és l'únic català modern que ha aconseguit de fer arribar a bon port un projecte de país. Josep Pla diu el mateix en l'Homenot que li va dedicar en plena dictadura. La diferència és que Puigverd podria haver escrit, sense por de prendre mal, que aquest honor va costar a Fabra de morir a l'exili més pobre que una rata. En canvi, es recrea en la misèria sense posar llum al context.

Em sembla que la dèria dels diaris per tornar a grapejar la llengua del país té a veure amb la necessitat de reciclar fantasmes que ajudin a justificar la reculada dels polítics independentistes. Els atacs de Madrid a la immersió semblen destinats a donar respiració artificial als discursos que defensen la recuperació desesperada de l'autogovern. L'autonomisme va néixer per explotar la por dels catalans a l'extinció i, des que es va esvair aquest temor, s'ha anat quedant sense espai polític.

Quan es va recuperar la Generalitat, la cultura del país sortia d'una època duríssima, però la situació de 1980 no s'assembla gens a la d'avui i dona poc marge al xantatge. Catalunya ja no viu tancada dins les seves fronteres. Internet et permet relacionar-te amb el món directament. Encara que Puigverd i d'altres intel·lectuals ho dissimulin, la salut del català ja ni tan sols no es juga a les escoles, que han perdut el monopoli de l'ensenyament i de la formació de l'individu. 

Abans de lamentar-se que el país no hagi estat a l'altura dels esforços fabrians, Puigverd hauria de preguntar-se si no és propi d'un home que ho ha cedit tot anar a un cementiri a defensar la llengua en la qual parla. Potser no hem insistit prou en una cosa. El que va estar a punt de matar l'idioma del país va ser, sobretot, el terror que la guerra i la repressió van posar en el cos dels seus parlants, més que no pas les prohibicions i les onades migratòries.

Les llengües s'alimenten de la vida dels seus usuaris. Si la vida és petita, els pensaments també es tornen petits, i l'imaginari de la llengua es va encongint i va perdent textures genuïnes. Una llengua d'esclaus o d'homes reprimits és una llengua en perill. És allò que deia Pompeu Gener quan assegurava que el català estava més viu que l'espanyol perquè tenia més formes de dir matar, robar i segrestar, i perquè "a Catalunya tothom porta un rei a dins".

Els espanyols sempre atacaran el català. No només perquè saben que un idioma és un mercat. També perquè saben que connecta el país amb la seva l'edat mitjana. Catalunya és el català perquè el català relaciona els seus parlants amb el record d'un imaginari més antic i més proper que l'espanyol, que fa de Barcelona una capital capaç de competir amb Madrid a nivell geopolític.

Agradi més o menys, la força de l'independentisme és la conseqüència natural de la normalització de la llengua del país i, per tant, també és culpa de Fabra, com els franquistes van endevinar molt bé. No sé si Puigverd té notícia que el gramàtic va morir convençut que l'única solució de Catalunya era la lluita armada contra Espanya, segons explica Joan Sales en una carta a Joan Corominas.

Com més viu estigui el català, més a prop serem de la independència. I com més lliures siguem, més el revitalitzarem. No dic res que no escrivís Joan Maragall fa més un segle. Si no recordo malament, l'article es va quedar en un calaix, prohibit per la censura espanyola.