Un amic que viu a Nova York m’ha enviat l’article que l’Albert Sáez va publicar la setmana passada sobre la immersió lingüística i m’ha escrit esmaperdut: “Estan convertint Catalunya en el laboratori de les fórmules autoritàries que Europa i els Estats Units miraran d’aplicar a la democràcia els propers anys”.

L’argument del meu corresponsal és que Sáez havia estat un dels periodistes importants d’ERC durant els anys del Tripartit. Com que la relació no va acabar gens bé, creu que el subdirector d’El Periódico només pot haver tornat a l’òrbita republicana si el partit de Junqueras està disposat a empassar-se tot el que faci falta per assolir l’hegemonia.

És veritat que l’article de Sáez era d’una barroeria poc habitual en les seves columnes, que acostumen a guardar bé les distàncies. L’article semblava més pensat per atacar l’espai electoral que defensen Torra i Puigdemont que no pas per reflexionar sobre la situació del català i el model lingüístic que proposa el document de Bargalló.

Uns dels problemes que té la democràcia és que, en molts països, s’ha convertit en un negoci immens. Els partits i els seus entorns mantenen corrues de famílies hipotecades fins al coll i moltes vanitats inflades. Si alguna cosa demostra el document de Bargalló és que, a Catalunya, els gestors visibles de la democràcia han perdut els ideals i es dediquen a nedar i guardar la roba per salvar la seva paradeta. 

Els darrers anys, el món sembla haver-se omplert de demòcrates disposats a sacrificar la democràcia per protegir els seus interessos. Els vells partits s’han convertit en monopolis del poder que serveixen per controlar la població més que no pas per vehicular les seves demandes. Igual que ha passat amb els diaris, les formacions polítiques consolidades fan moviments còmics de titella o de gallina sense cap.

A Catalunya, el monopoli il·lícit del poder es nota especialment perquè, entremig, hi ha un procés d’independència. Però als Estats Units la victòria de Donald Trump també ha posat de manifest aquesta dinàmica. Si Quim Torra pot presidir un govern disposat a comerciar amb el català, als Estats Units hem vist com Trump era rebut amb la mateixa barreja de retòrica i de submissió que l’article 155 va trobar en les files d’ERC i PDeCAT. 

El resultat és que els discursos passen cada dia més amunt i tenen menys a veure amb les necessitats que els electors expressen a les urnes. És difícil trobar articulistes o polítics que no parlin com robots d’algun partit o d’algun sistema de poder. La mateixa dialèctica que els diaris barcelonins plantegen entre ERC i JuntsxCat sona cada dia més postissa i previsible. Fins i tot l’Enric Juliana li riu les gràcies a Junqueras.

Mentre Espanya demostra que necessita reprimir els catalans per mantenir la seva democràcia, els negres dels Estats Units veuen com l’administració recorre a tota mena de trucs, tecnològics i legals, per restar-los influència. Els mitjans coercitius s’empren ja sense manies, com una expressió més de la retòrica democràtica. Per això Gabriel Rufián o Joan Tardà s’han vist en cor d’escarnir els seus votants.

Les primàries no deixen de ser una reacció contra aquest clima de decadència, com també ho van ser les consultes, en un moment que Catalunya semblava adormida en els llorers de la globalització i de l’autonomisme. Aquí encara distingim entre l’arròs fet a casa per la mare i l’arròs del menú del bar de la cantonada, tot i que de vegades ens el mengem alegrement o ens pensem que no podem aspirar a res millor. 

La manipulació pacífica de les societats que no han perdut les arrels ni els entramats familiars té un límit a partir del qual les coses es compliquen. Una cosa és enredar els fills de Davos que no distingirien la Torre Eiffel de Las Vegas de la Torre Eiffel de París, i l’altra enredar el conjunt del país. El que passi a Catalunya també marcarà l’evolució de la democràcia a Occident, sobretot si passa alguna cosa que trenqui la inèrcia i es pugui considerar una bona notícia.