De vegades sembla que l’univers conspiri o que una part inescrutable del meu cos visqui en una realitat paral·lela creada per l’inconscient amb l’objectiu d’omplir els buits que m’han deixat l’educació i l’experiència. Tot i que no he tingut mai cap malaltia, ni m’han operat ni m’he trencat res, el meu cos s’ha col·lapsat més d’un cop, quan he necessitat temps per preparar un canvi de rumb.
Ja sé que sona estrany, però darrerament penso molt en un llibre que vaig llegir en una d’aquestes èpoques de fragilitat i reclusió. El llibre es deia Wilde i explicava el periple a peu que una noia va iniciar sense cap preparació per una de les rutes muntanyistes més dures dels Estats Units, després que la seva mare morís de càncer d’ossos.
El llibre era una mera descripció dels perills i les malures físiques que la noia va haver d’anar entomant a mesura que el seu pelegrinatge avançava. L’autora no fa gaire filosofia, però s’entén perfectament que cada llaga que li surt als peus, cada tendinitis o sobrecàrrega muscular que desenvolupa, cada nit de pànic, l’ajuden a fer neteja, a superar el buit i la incertesa sense excuses ni rancor.
El cos és savi i malparit perquè guarda gravats els records innocents de la infantesa que la memòria ha silenciat, i sap millor que nosaltres d’on venim i què ens convé saber per arribar on volem anar. Wilde ―que em sembla que va guanyar un premi― acaba com han acabat sempre els meus retirs del món, amb un canvi de perspectiva i un renaixement que dona una mica més de claredat mental.
Ara que el viatge sembla que es comença a acabar tinc la sensació d’haver passat muntanyes i rius, i nits a mercè dels llops, com l’autora del llibre, quan arriba masegada i radiant al final de la seva excursió. Tot i que soc incapaç de llegir el futur, em meravella que el viatge hagi anat de manera força similar a com me’l vaig imaginar quan vaig veure que no podria fer res per evitar-lo.
Hi ha gent que busca respostes en els bars o en els llibres, o en els fills, i he de reconèixer que, en algunes ocasions, els llibres m’han donat un cop de mà. Tot i això no hi ha punt de suport més objectiu que el nostre el cos, ni tampoc cap brúixola més empírica i resistent. Davant del magnetisme de la propaganda i les teories que una intel·ligència inquieta és capaç d’elaborar, la intuïció del cos no falla mai.
Ara que el món s’omple de perills, i que la frustració troba un caldo de cultiu cada cop més adient perquè el mal campi fora de control, és important aprendre a distingir la cadena de fatalitats que ens lliga a la societat a través dels nostres antecessors. Parlem molt de la dictadura, del masclisme o de l’holocaust, i parlem poc de la infantesa i la misèria acumulada per la gent que es deixa arrossegar per qualsevol discurs.
Quan l’entorn és fosc i no trobes referents que et puguin orientar, el cos és el millor oracle per mantenir la independència i per no perdre el contacte amb els àngels que et poden ajudar. En aquestes excursions cap a la llum, sempre descobreixes paisatges i fas amistats que, amb les seves atencions, et recorden que la feina més fructífera i més dura només la pots fer tu.
És fascinant de veure com a mesura que recuperes la confiança en el teu cos també recuperes la confiança en el món i en tu mateix, fins al punt que al final no saps què va ser primer, si el dolor o el sentiment.