Té una certa gràcia observar a través dels diaris la capacitat que Puigdemont Mad Horse té per posar nerviós l'Estat espanyol. Puigdemont és un pujolista clàssic, un patriota murri que aplica l'estratègia del roc a la faixa en clau independentista. Com explicava Xavi Barrena ahir a El Periódico, quan ERC i PDeCAT es preparaven per abandonar l'estratègia de la confrontació amb Madrid, Puigdemont es va posar a esvalotar el corral per sorpresa.

Ara per ara, el president exiliat és l'única figura política que s'interposa en el camí de la restauració borbònica. La república es va declarar de forma tan retòrica que les presons són plenes de dirigents independentistes, però l'Estat no pot passar pàgina mentre els catalans tinguin la possibilitat de votar algun representant d'ordre que la reivindiqui i la defensi. Així es dona la paradoxa que Puigdemont ha esdevingut el principal obstacle contra la normalització de la resignació i el realisme de pa sucat amb oli. 

Mentre que l'unionisme radical predica la idea que Catalunya no està preparada per governar-se, La Vanguardia i El Periódico miren d'aconseguir que el català corrent torni a la idea que la independència és impossible sense un nivell de violència inassumible. Per mirar de neutralitzar Puigdemont i aplanar el camí de retorn a l'autonomisme, El Periódico utilitza l'estil groc i anticonvergent dels vells temps, mentre que La Vanguardia exhibeix un altre cop aquell estil sibil·lí que li permet criticar el poder de Barcelona i de Madrid a l'hora.

Després de mesos de hooliganisme desfermat, el diari del Godó sembla que ha recuperat la personalitat. Els articles legitimen la violència de l'Estat i, al mateix temps, demanen compassió i enteniment. Alguns reculen fins a la història de Roma. D'altres pretenen presentar les declaracions dels polítics empresonats com la quinta essència del realisme. També n'hi ha que se sorprenen de la reacció sectària de l'Estat com si fos una cosa nova i no tingués res a veure amb el camí que va portar l'independentisme cap a la via unilateral.

Els atacs més durs i que, a la llarga, més mal podrien fer a Puigdemont, no venen de cap dels diaris de gran tirada. La propaganda impresa fa temps que només serveix per atrinxerar i consolidar les posicions hegemòniques. Com en els temps de la consulta d'Arenys, per bé o per mal el desbloqueig de la situació política vindrà de la perifèria, de blocaires i articulistes estranyots, que molt sovint viuen lluny de Catalunya.

Ni que sigui tímidament, els darrers articles que Borja Vilallonga ha penjat en el seu bloc o la columna que l'Àstrid Bierge publica a El món, escrita des del seu retir a l'Argentina, apunten en aquesta direcció. Quan la derrota està per sobre de les teves possibilitats, l'esperança ja només pot venir de fora. Sigui o no per motius justos, fracassar és relativament fàcil; morir-se, en canvi, és força més difícil. La vida sempre posa resistència —de vegades, una resistència èpica; d'altres una resistència completament grotesca i maldestre.