El debat sobre el futur d’Europa que l’Enric Juliana i el Jordi Graupera van tenir ahir a Twitter m’ha recordat fins a quin punt els mites de l’antifeixisme ja només serveixen per comprar la gent més grisa i més barata. A Catalunya, es veu a través de les maniobres culturals del règim de Vichy i de les amenaces poc subtils de les patums de la vella escola. A Europa, es veu a través de l’emergència reactiva de figures pintoresques com ara Zemmour o Puigdemont.

Els discursos de l’antifeixisme estan tan degradats que cada cop hi haurà més gent que preferirà que li diguin nazi o fatxa que no pas que li diguin que treballa pel sistema. A Brussel·les, creuen que han trobat la quadratura del cercle i ara miren de fer servir l’antifeixisme per construir una Europa democràtica sense líders i sense idees. A mesura que la política continental vagi convergint amb el carisma invisible de Pere Aragonès, Zemmour agafarà importància i els equilibris de Graupera irritaran cada cop més a Juliana. 

El debat entre la vaca sagrada de La Vanguardia i l’exlíder de Primàries tenia gràcia sobretot per les coses que no s'hi deien. Juliana semblava que volia insinuar que si Graupera no col·labora amb el sistema o aprèn callar com si fos l’Albert Rivera, tornaran a acusar-lo de feixista. Graupera semblava que tenia ganes de respondre que ell ja ha renunciat a fer oposició política però que no pensa renunciar també a fer veure que té idees pròpies. Tot plegat em va fer pensar en els debats folklòrics que Jordi Basté atiava a Rac 1 sobre la independència. 

La democràcia, tot i ser un guinyol ple de titelles, necessita uns mínims de comèdia i sembla que Graupera encara s'estima massa, que diria la Pilar Rahola. A Europa, tots els polítics excepte Boris Johnson han llimat el seu caràcter fins al punt d’eliminar-lo, i no pot ser que Graupera es cregui més llest que un Macron o que un Pablo Iglesias. Graupera és el fill díscol de Jordi Pujol, una criatura que no vol renunciar al privilegi de dir que el rei va despullat per poder semblar més íntegre que els altres, mentre que Juliana és un domador de l’Ibex-35 que col·lecciona pells de joves promeses per no haver de jubilar-se.

L’antifeixisme ha perdut tant el respecte per la història que prefereix gestionar partits com VOX o caricatures com Zemmour que no pas haver de viure en una Europa una mica espiritual i il·lustrada. La qüestió és trencar els individus per poder diluir-los en una massa amorfa, encara que la massa surti amb tics autoritaris, total ja se sap que França és xovinista i que Catalunya és Espanya. La qüestió és fer veure que els mapes no tenen res a veure amb les banderes i que som europeistes perquè som uns grans demòcrates, no perquè necessitem tapar el tema de Catalunya i el de les armilles grogues.

En els moments de dissolució és important mantenir el cap fred i no destruir el futur per intentar salvar un passat que ja és mort. Quan una època agonitza, la gent que té poques idees és conquerida per la pena i prefereix deixar-se arrossegar per la caiguda que no pas fer l’esforç d’agafar distància amb els ídols que ja sap condemnats d’entrada. El Juliana antifeixista que serveix sang fresca a la plutocràcia i el Graupera que intenta guanyar temps absurdament per evitar-se més problemes cada cop toparan més, perquè el món d’ahir cada cop serà més estret i més precari.

Jo trobo que és millor viure com si tot ja hagués caigut, i deixar que el sistema vagi devorant-se a ell mateix de manera cada vegada més aïllada i més patètica. Em sembla que és més útil i més estimulant que l’esforç que sempre s'ha de fer per mirar de sobreviure serveixi als protagonistes del món que vindrà demà. És cert que, llavors, tots plegats probablement serem al sot. Però jo puc viure amb l’esperança que, abans d’anar al cel, Graupera encara serà a temps de fer una bona botifarra a Juliana i a la seva cort de vienesos putrefactes.