Dilluns, quan vaig tenir enllestit l’article de "1939", em va conquerir una mena de boira negra, una tristor que no era del tot meva i que venia de les profunditats d’un passat que no he viscut. No em trec del cap la sensació que vaig descuidar massa la rereguarda i que se’t va emportar el riu mentre m’ocupava de coses més urgents però molt menys importants.
Com que la boira m’ofegava vaig sortir a fer un volt amb l’esperança d’airejar-me. Fa mesos que no puc evitar relacionar els últims anys de la història del país amb la xavacaneria dels establiments que han anat obrint al nostre barri. La ferreteria, la perfumeria, la botiga de roba per a senyores embarassades, la boutique on vas comprar aquella cartera tan bonica, han desaparegut.
Darrerament només veig obrir bars pretensiosos amb terrassa, basars xinesos i alguna immobiliària, establiments que busquen beneficis ràpids i clients somnàmbuls, com els polítics que hem tingut. Podria escriure un article que posés en relació la deriva del nostre barri amb la pressió que Madrid fa per convertir-se en el Pequín de la Península.
De fet, no hi ha gaire diferència entre la redecoració que ha patit el bar de menú on anàvem a dinar amb el pare i l’evolució intel·lectual que alguns coneguts meus han fet després del 155. Abans de tornar a casa, vaig recordar que necessitava aigua i vaig passar per un supermercat amb aires de gran superfície que han obert fa uns mesos. El colmado on anava comprar-les no ha superat l’estiu.
Amb les ampolles d’aigua i la boira vaig arribar a casa i vaig posar una pel·lícula d’acció. No sé per què em distreuen tant, les pel·lícules de bufetades, potser és perquè m’ajuden a deixar de pensar i quan no penso em sento més valent i resistent als cops. Els herois rodolaven per terra i es perseguien pels carrers, però la boira no marxava, i jo jeia al sofà com un boxador cansat.
Em preguntava si el fet que ja no hi siguis no em fa massa sensible als senyals de putrefacció de les coses que s’acaben. Aquesta sensació que tinc de gran final no sé si la fas grossa tu amb la teva absència. És veritat que hi ha un món que s’acaba i una concentració més alta de vides i d’empreses estancades o sense recorregut. Però aquesta boira negra i aquesta putrefacció jo ja les coneixia i havia après a navegar-les i fins i tot a treure’n suc.
De fet, encara em trobo molt sovint veïns teus que em pregunten, pel carrer o a l’ascensor:
―I ara què hem de fer?
―Esperar tranquil·lament que tot acabi de podrir-se ―els dic amb una mica de malícia, i ells fan cara d’impaciència o de preguntar-se si els queda prou temps.
Després de tants dies enganxat a les crosses, no calculo gaire les distàncies i no tinc ben establert el sistema d’equilibris. Més distret pels pensaments que no pas per la pel·lícula em vaig clavar una nata contra una taula del menjador que em va fer veure les estrelles. Vaig revisar amb cura el peu i de reüll, com si hagués vist un fantasma, vaig mirar cap a les crosses, que estan aparcades des de fa uns dies.
Estic posant els fonaments d’una altra vida i quasi tot em molesta. Quan comences un edifici, primer te l’has d’imaginar, perquè només veus un forat i màquines que treuen terra durant mesos. Podria justificar els meus peus i dir que quan poses les bases d’una etapa nova tendeixes a dubtar i tot trontolla. Però si no em vull tornar a fotre de cap, en lloc de pensar tant i mirar tant enrere, he de parar més atenció al món que tinc davant. Inclòs, naturalment, el que no es veu, encara.