No hauria dit mai que Jordi Amat m’ajudaria a entendre per què Jaume Vicens Vives es va deixar enlluernar pel nazisme a primers dels anys quaranta. Sempre m’ha semblat que l’autor d’Industrials i polítics va morir trencat pels esforços que va fer per satisfer la seva vanitat en un escenari massa baix per a la seva intel·ligència.
Gràcies a Déu no crec que Amat hagi de fer, ni de lluny, els esforços de Vives per sentir-se còmode en l’escenari que li proposen els espanyols. Els seus llibres encaixen tan bé en les modes periodístiques de cada moment que més que una crònica del passat sempre acaben esdevenint un mirall de les potineries catalanesques del present.
No crec que arribi a llegir fins al final El fill del xofer, però les primeres planes són excel·lents per explicar per què Vives es va deixar enlluernar pels reduccionismes nazis en el moment més baix de la derrota catalana. Igual que s’hauria pogut escriure sobre les derives de l’historiador en la postguerra —si no hi hagués hagut la dictadura—, el llibre d’Amat és un detritus de les excuses personals i col·lectives que han portat els catalans a la derrota.
Quan els catalans perden l’esperança, i deixen de creure en la gràcia, sempre fan esforços per mirar d’imitar els espanyols. Si voleu entendre per què els escriptors castellans semblen simis escampant caca a la paret quan parlen dels artistes catalans, llegiu el llibre d’Amat. El fill del xofer és ideal per explicar quina és l’estètica de la derrota, i què passa quan la por i la decepció porten un país a sobrevalorar la força.
Igual que aquest documental d’Emiliano Cano sobre Fortuny, El fill del xofer és una exhibició grotesca de vísceres i traumes, és a dir, una espanyolada, que dirien els meus avis. A casa, sempre hem sabut per què Catalunya ha donat la Sagrada Família i el palau dels Reis de Nàpols, mentre que Espanya ha donat el Valle de Los Caídos i El Escorial. Els grans artistes catalans del segle XX també ho sabien.
Quan els catalans perden l’esperança, i deixen de creure en la gràcia, sempre fan esforços per mirar d’imitar els espanyols
El llibre d’Amat comença descrivint l’agonia de Josep Pla amb pèls i senyals i, tot seguit, intenta utilitzar les despulles de l’escriptor per vendre una teoria sobre el poder tou que segur que farà les delícies dels desesperats. Segons Amat, “el poder intel·lectual” de Pla actuava i encara actua com un imant, magnetitzant i atraient cap al seu món el poder polític i econòmic del país.
A mi em sembla que, embriagat pel clima darwinista que vivim, i limitat per la capacitat de comprensió que imposa la submissió a l’estat espanyol, Amat confon el poder poètic de Pla amb el seu poder intel·lectual. La gent que s’havia doblegat al franquisme per fer negocis o per fer política s’acostava a Pla bàsicament per justificar-se, perquè en la seva figura hi veia l’encarnació de la misèria i la grandesa del país.
Pla era un poeta, no un intel·lectual. Això Amadeu Cuito ho explica molt bé, i es pot constatar en la buidor d’aquella obra de teatre que Joan Ollé va fer sobre El quadern gris, el 2009. Pla representava i encara representa el català pur, per això és tan fàcil de prostituir i alhora tan indestructible, per això encara serveix de boc expiatori i tants catalans el fan servir per abocar-hi els seus complexos, el seu autoodi i les seves frustracions.
Mirant d’extreure poder de Pla per posar-lo al servei dels espanyols, Amat fa el ridícul, com el va fer Ollé mirant de convertir-lo en filòsof, i com el feia Valentí Puig, un altre poeta, que va voler utilitzar l’escriptor empordanès per les seves frivolitats de pobre i que ha acabat la seva decebedora carrera d’articulista adormint-se a les presentacions d’Ignacio Peyró, el seu deixeble madrileny.
Amat vol parlar del poder tou però, com li va passar a Hillary Clinton, viu massa enlluernat pel poder dur, per saber-ne gaire cosa. Podria continuar explicant tot el que es veu a les primeres pàgines del llibre sobre la relació d’Amat amb el sexe o amb els diners. El fill del xofer es presenta com una anatomia del monstre i a mi em sembla una anatomia d’Amat i de tota la colla de mandrosos cursi-bàrbars que acabaran pitjor que ell.
Si és veritat que l’home es coneix quan se sent en perill, tot fa pensar que en els propers anys veurem una desfilada esperpèntica de gegants i de capgrossos. Una mica com ens ha passat des de fa segles, amb parèntesis engrescadors de llibertat primaveral.